poder-te dir que t'estima,
que té papallones a la panxa
quan als ulls et mira.
Que de respirar s'oblida
quan et pensa i recorda,
i que s'imagina que la toques tota
quan la lluna us vigila.
Que el temps s'atura
quan li beses la boca
i mai té pressa
quan et té a la vora.
A ella li agradaria
poder treure't la roba
i ensenyar-te cada pas,
on la pell fa de guia.
Enganxada a un sospir
mastegada la paraula,
un crit de la seva gola esclata
i et diu,
que a ella li agradaria
que tu fossis el motiu,
pel que respira cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada