tothom calla
i quan crida el poble,
el cel què conta?
Que plora llàgrima
en sentir,
en sentir,
com la gent perd la paraula
i li fan esborrar la seva ànima
a cop de porra.
L'arma més potent
no és la que pega,
és la que fa silenciar
el que ens surt per la boca.
Però el que no saben,
el que no entenen
és que no som poca cosa.
I encara que castells més alts
hagin caigut,
nosaltres sempre farem pinya.
Perquè la força
com la llengua,
sempre va dins de l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada