Digues-li als teus llavis...

Digues-li als teus llavis
que no em mirin,
doncs, avui,
no sé del que sóc capaç.
Perquè a vegades,
les distàncies es fan curtes
sense poder-ho evitar
i em torno valent
i em deixo portar
si el desig té el teu nom
i creix.
No hi ha paraules,
perquè totes es queden
en la teva boca enganxades,
somrient entremaliades,
esperant atacar.
La rendició seria el plaer
si fos capaç de lluitar,
però sé que en sóc covard.
Perdona.
Espero que puguis entendre
que la humanitat busca àngels
que es deixin estimar
i si no,
baixar amb tu als inferns
crec,
que també m'agradarà.
Digues-li als teus llavis,
que avui no em mirin.