perquè el demà es desespera
si no et té
i enveja al temps,
que en carícia et deixa nua,
quan la nit vetlla dels teus somnis.
Perquè, qui no voldria ser,
el coixí de les teves ganes,
el mocador de les teves llàgrimes
i allò que l'anhel t'escriu en la pell.
Cec s'hauria de ser,
per no tocar amb la mirada
el que amb les mans,
no està permès encara
però que sempre es desitja.
No culpis a les meves ganes
si et necessito,
doncs, el demà es desespera
i se li acaba la paciència
si ara,
sols pot imaginar-te,
quan la carícia et deixa nua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada