quan et miro i tu no em veus,
allí, de boca terrosa,
despentinada,
feta un manyac
tota còmoda,
sense importar-te res més,
amb els ulls clucs
deixant que l'aire,
es passegi per on els meus
sempre es perden
i mai obliden,
on les meves mans t'enyoren
i la meva boca
assaboreix el teu nom
mastegat per la paciència,
on el temps no té hores,
i la setmana no te dies,
on els mesos passen
a petites passes o llargues
depenent de les carícies,
per què l'eternitat pot esperar-se
mes jo,
quan et miro i tu no em veus,
tinc pressa,
pressa per tenir-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada