i per això,
ningú més em fa falta,
perquè ningú com tu,
pronuncia tan bé aquesta paraula
i l'abandona als meus llavis
sempre despullada,
directa,
planera,
vestida de ganes
i fent somiar a la que l'escolta.
Xiuxiueig de síl·labes
encadenades de carícies,
on la llum s'apaga
i la penombra deixa de ser,
allò que ens desabriga
per acalorar la nostra llengua
quan la diu,
enmig d'una follia incontrolada
de sensacions
que sols criden,
que no t'oblidis mai d'estimar-me.
Torna-la a dir!
Ja saps com m'alimenta
sentir-la,
perquè ningú,
en sap tant com tu,
de dibuixar-la en la meva pell
i deixar-la allí tatuada.
T'estimo fins a l'infinit
d'anada i tornada.
Agrait, marta
ResponElimina