que té ales a l'esquena
i vola fins a tu.
A la que abraces en nit freda
per que mai més tingui por.
A la que li eixugues les llàgrimes
amb les carícies del cor,
quan li dius fluixet a cau d'orella
que és la teva princesa,
des del primer raig de sol.
Voldria que fos tot diferent,
jo més valenta
i tu alguna cosa més.
Però sé que no potser.
I la meva imaginació
multiplica sensacions
que mudes es queden.
Per que,
tots els dies
hi ha històries que s'acaben
i d'altres que comencen
i de poc serveixen
les ales a l'esquena
si no se sap volar.
Serà,
que el voler no es poder
i que no tots els desitjos,
sempre es compleixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada