de natura salvatge
quan el silenci de la fosca
ens acompanya.
I ens diu a cau d'orella
que ni l'aire necessitem per viure
doncs sols de mirar-te,
el temps voldria
aturar-se
per contemplar-te,
nua sense ànima.
Sense pors,
sense malícia
sols,
amb desig i ganes
de que l'amor
sigui una constància
nova cada dia.
No em cal obrir el llum
per imaginar-te,
doncs ja sé el que toco
hi ho recordo,
quan a la vora no et tinc.
És la teva pell
en virtuosa presència,
assedegada
la que busca calmar-se
i hem tria,
per fer el dibuix
d'allò que ens guia.
En el teu cos,
sempre s'escriu poesia.
QUAN HI SENTS ALGÚ A PROP TEU,I ET SENTS PART INTEGRANT D'ELL,NO CAL LA PRESÈNCIA FISICA.PERQUÈ HI SOU UN TOT SINCRONITZAT,I NOMÉS CAL Q AQUESTA IMPLICACIÓ PERDURI PER SEMPRE,ES EL QUE CREC QUE UN ES MEREIX QUAN HI ESTIMA AMB TOTES LLURS FORCES.AMOR DE DEBÒ I SENSE CONDICIONANTS.MIL.LER
ResponEliminaEp !! Si m'has de contemplar nua, si que hauràs d'encendre la llum. M'agrada veure l'amor clavat en el rostre.I si és el teu, més.-
ResponEliminaMeravellós el llenguatge del cos humà.
ResponEliminaI meravellós també aquest poema.
M'ha encantat.
Gràcies Marta per compartir essència :)
Petons.