Diuen que...

Diuen que ningú
ha aconseguit,
separar-se de la seva ombra
quan realment se l'estima,
perquè en té sempre el record
de la dolçor de la seva boca,
en la cantonada més fosca.
Allí, on ningú mira,
perquè tothom s'imagina
els jocs de dos
on les mans saben que toquen
i també el que respiren,
perquè coneixen cada pam,
del que fa dies que somien.
Sols un trosset de pell
que des de lluny, 
a prop es pensa
i amb això n'hi ha prou
per encendre foc,
de la brasa més petita.
Diuen,
que ningú ha aconseguit 
separar-se de la seva ombra,
qui sap...
Potser és que hi ha molt cec
que en la foscor no mira
o potser, és que encara no ha trobat
l'ombra que l'acompanyi
a la cantonada, 
on el record li fa memòria,
que la dolçor porta el seu nom,
en la punta de la boca.
Diuen que...
i jo,
em deixo portar,
com si el demà no fos res més,
que un avui que s'acaba,
abans de començar.