de les teves fulles,
les arrels que subjecten branques
i es bresen al mateix compàs,
l'oxigen de primaveres verdes
i els ocres de tardors madures
viscudes al teu costat.
Deixa'm que sigui natura,
el cel amb la seva pluja
i la neu gebrada
coberta de glaç,
estius de sal amb la pell núa
que no necessiten altra cosa
que tenir-te on la riba es fa més curta,
per poder-te estimar.
Deixa'm que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada