Agafar la lluna i bressar-la.
Tothom té son encara que sigui lluna,
encara que sigui blanca.
La nit s'amaga a vegades,
d'altres, es mostra sencera
com aquesta lluna presonera
de l'amor que estima,
de l'amor que calla.
Estar.
Com el silenci que ens envolta,
subtil, punyent i clar.
Com la intensitat
de l'obscuritat més fosca
que no es pot explicar en paraules
i que sols mirar-te canvia
del negre al brillant més intens,
perquè això és el que té
estar entre els teus braços
i sentir-se independent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada