Després,
és un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen
i una llengua que no calla
repetint la mateixa lletania,
la que voldria tenir-te a la vora
i contemplar-te en silenci,
perquè res més em fa falta.
Però no hi ets
i m'he de conformar
amb pensar-te
i desitjar-te d'esperit
mentre el temps passa
i jo sóc aquell
què li diu al rellotge,
que no té
tota l'eternitat per esperar-te,
però al que no li importa morir-se
mentre espera,
si després d'un ara que t'imagina
a tocar d'uns dits que cremen,
hi ha una llengua que no calla
i es passeja per una boca,
que és la meva.
Qui no es quedaria atrapat
en el blanc dels teus ulls
quan em mires així,
si sols de fer-ho,
oblido qui sóc
i com em dic,
perquè qui podia pensar
que creaves addicció sense dir res
si en callar,
no és la boca la que parla,
sinó la teva mirada la que diu,
allò que els dos sabem
però tu millor expliques,
amb una caiguda d'ulls.
Aquella que em fa pensar
que em sento desprotegit
en mig del silenci,
però també atrapat pel misteri
de llegir en la mirada,
si la pròxima vegada
desfer-se en el blanc dels teus ulls,
portarà aquells petons
que s'enganxen en l'ànima
i que són,
impossibles d'oblidar.
Perquè sempre,
hi ha gent que mira
i d'altres,
que es fan mirar.
Regalima
i deixa camí en la pell
quan els ulls es tanquen
i les boques s'obren.
Inquietant moment aquell,
on bado desitjosa de ser,
la que prova carnada
i deixa sempre al descobert
aquella nuesa
que ni jo mateixa pensava
que era meva,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Perquè mai s'oblida
la intensitat d'una mirada
que sense oblidar els seus actes,
sempre, en necessita més.
Serà que és curiosa,
com la naturalesa humana
per saber,
si els pams que la llengua toca
són els mateixos,
que aquells que de saliva vesteix.
Recorda'm com es comença
i deixa que la resta
passi sense pressa,
sospirant a prop teu.
L'anhel és una trampa
i tu,
el meu esquer,
mentre imagino fondre'm
on el desig em palpa
i em fa cridar de plaer.
Atenció
tanqueu els ulls,
que avui,
es dispara en bala.
Lligats i sense poder dir res,
petits i grans
perquè no hi ha diferència,
avui toca que la vida s'acabi
per parlar una llengua,
per no callar una mentida,
per lluitar per una terra
o simplement
perquè sí,
perquè els hi dóna la gana.
Lligats de mans,
de peus,
lligats en l'ànima
un dia darrere de l'altra
sense importar el que han fet,
perquè la justícia no existeix
si el que els jutja,
és la vergonya i la covardia,
la mà alçada i el puny enlaire
com a símbol de poder.
El temps passa
però l'escena és la mateixa,
una filera de persones
que l'únic que han fet,
és néixer
i ara moriran,
en un escamot d'afusellament.
Atenció,
tanqueu els ulls
que avui,
es dispara en bala.
No sé si et puc dir
però si pogués,
et diria,
que tots teus
són els meus instants,
quan et miro de reüll
perquè no sàpigues
que t'estic mirant,
doncs no goso ser
res que et pertorbi,
que et canviï la vida,
però em permetràs que et digui
què quan et veig,
surt aquella papallona
que la màgia, sempre,
converteix en guspira
i ho encén tot
i em fa tremolar els dits
pensant com seria,
recórrer el teu cos nu.
Però ja sé que no t'ho puc dir,
però si pogués,
et diria,
que vius en els meus pensaments
des del matí,
fins que s'acaba el dia
i allí,
és quan et miro als ulls
i et dic sense vergonya,
que per mi seria un plaer,
desfer-me de gust amb tu.
El valent explica
que sempre viu,
sense la necessitat de sentir,
però la realitat li tanca els ulls
quan s'imagina la carícia,
la dolçor de la mirada
d'aquella per qui diu,
que sols en vol distància
per què sap que si s'apropa,
caurà per sempre en la seva boca
i no en tornarà mai més viu.
Però com que el desig
no es compleix si no s'actua,
decideix treure's l'armadura
i prova de ser mortal,
perquè pensa, que total,
d'alguna cosa ha de morir.
Mes no sap,
que aquesta mort,
és d'aquelles que deixen ferida
que sempre necessiten guarir-se
amb la mateixa intensitat
i que no serveix qualsevol,
doncs la seva ment ja té el nom
d'aquella on vol morir,
per tornar a ressuscitar.
El valent explica
que sempre viu
sense la necessitat de sentir,
però al final,
cau com tothom
on es frega la pell,
amb un petit sospir.
Els records s'amunteguen
en una espiral de dubtes,
que barreja passat i present
entre allò que va ser
i les restes que encara queden.
I sospiro fluixet,
perquè no em quedi sense aire
no sigui cas que m'ofegui
i ningú em salvi
de morir com tothom,
un dia qualsevol,
cansada d'esperar-te.
Perquè a vegades,
no és la quantitat
sinó no veure-hi,
que no es necessita molt
per què estimar,
no sigui un deure
sinó un impuls,
les ganes que tot
sigui perfecte,
aquelles papallones
que a la panxa trapelles volen
mentre el cel sempre és blau
tot i que hi hagi tempestes.
A poder ser,
deixaré de ser
i qui sap si tal volta tornaré
amb les butxaques plenes,
d'allò que en diuen il·lusió
per compartir-la amb tu,
com aquell dia de novembre.
M'encanta
quan et miro i tu no em veus,
allí, de boca terrosa,
despentinada,
feta un manyac
tota còmoda,
sense importar-te res més,
amb els ulls clucs
deixant que l'aire,
es passegi per on els meus
sempre es perden
i mai obliden,
on les meves mans t'enyoren
i la meva boca
assaboreix el teu nom
mastegat per la paciència,
on el temps no té hores,
i la setmana no te dies,
on els mesos passen
a petites passes o llargues
depenent de les carícies,
per què l'eternitat pot esperar-se
mes jo,
quan et miro i tu no em veus,
tinc pressa,
pressa per tenir-te.
No en sé més.
Sóc sols un petit bocí
que intenta sobreviure,
a vegades a batzegades
i sovint sense destí,
però sempre,
amb la mateixa fita,
ser jo mateixa
encara que em pugui perdre
i necessiti que algú em trobi
perquè el més important
en aquesta vida,
és compartir
i deixar volar la imaginació,
aquella que ens junta
amb una bona copa de vi
i un somriure als llavis,
aquella que ens porta a pensar
què no importa on
ni quan
sinó amb qui,
perquè a vegades,
sols una mirada atura el temps
i la resta,
deixa d'existir.
Hi ha gent que no sap
que té entre mans
fins que ho toca,
mentre d'altres
sols imaginant,
en descobreixen la seva màgia.
Perquè totes les respostes
no estan entre les paraules,
sinó en els silencis que les callen
i ens fan ser
quelcom més savis,
doncs, suposadament,
les escoltem abans de dir-les.
Però tot canvia
quan l'amor entra en revel·lia
i agosarat ataca,
per què ningú para un batec
en mig d'una lluita.
Aquella,
que ens deixa ferida
encara que no sigui mort immediata,
perquè estimar,
és un joc de mans
d'on pot sortir,
la millor victòria
o la pitjor fugida,
tot depèn de les mans,
del que toquin
o qui sap,
del que imaginen,
perquè les carícies,
sovint comencen amb somnis,
fins que es materialitzen.
Qui fa màgia
mai ho conta,
sols ho practica.
Perquè hi ha secrets,
que sempre,
es porten a la tomba.
Sexe s'escriu amb ix
i amb la inicial del teu nom
i la teva boca enganxada a la meva.
Amb la roba que sobra
i el desig que batega,
i amb una llegua que es passeja,
entre el pit i la natja,
el clatell i l'orella
i s'atura,
per agafar confiança
on la pell batega.
La nuesa,
deixa pas a l'esclat de màgia
on no importa el què,
sinó qui la fa
i amb qui es cuina
allò que algú diu que és,
pura delícia
sols d'olorar-la,
de sentir-la on els llavis
busquen tendresa
i sempre troben
aquella varietat de sabors,
que mai atipen.
Per què ja saps
que sexe s'escriu amb ix,
amb ix de sexe
on la llengua,
sempre té gana d'aventures
i les mans,
ganes de perdre's.
Qui no en sap més,
desesperadament et busca
perquè necessita
un tu que li doni,
allò que mai està escrit,
però sovint ens fa falta
sense tenir un motiu,
ni una ratlla marcada,
quan l'instint és la coartada
per continuar encara viu.
Perquè de sobte,
les hores tornen a tenir importància
i ràpides fugen
sols d'imaginar-se que existeixes,
mentre el meu cap encara es pregunta,
on estaves,
on erets,
mentre jo respirava
i tu potser reies
i passejaves per la vida.
I jo, sense saber-te...
i ara que et sé,
sols vull tenir-te,
perquè tothom
necessita un tu que li doni,
aquell motiu sense coartada,
per seguir encara viu.
Qui no en sap més,
desesperadament et busca.
Ningú en sap tant com tu
i per això,
ningú més em fa falta,
perquè ningú com tu,
pronuncia tan bé aquesta paraula
i l'abandona als meus llavis
sempre despullada,
directa,
planera,
vestida de ganes
i fent somiar a la que l'escolta.
Xiuxiueig de síl·labes
encadenades de carícies,
on la llum s'apaga
i la penombra deixa de ser,
allò que ens desabriga
per acalorar la nostra llengua
quan la diu,
enmig d'una follia incontrolada
de sensacions
que sols criden,
que no t'oblidis mai d'estimar-me.
Torna-la a dir!
Ja saps com m'alimenta
sentir-la,
perquè ningú,
en sap tant com tu,
de dibuixar-la en la meva pell
i deixar-la allí tatuada.
T'estimo fins a l'infinit
d'anada i tornada.
Potser no sóc res més
que algú que busca
qui sap,
on té la vida
guardada la veritat
i amb el cor es pregunta
si realment existeix el motiu
que el faci bategar per instint
i no sigui una màquina qualsevol,
que qualsevol pot tenir
i destruir amb un sospir
quan ja no en tingui més necessitat
de fer-la servir.
Potser no sóc res més,
qui sap,
que un instant oblidat,
un moment perdut,
un record esborrat.
Sentiment o engany,
desig buscat
o imaginat,
un petit bocí de res
que algú un dia es va trobar,
entre el seu cor
i el seu cap.
Ets aquell punt
del no retorn,
des del primer dia
que et vaig veure
i el cor em batega fort,
encara que tu no ho sàpigues
perquè en silenci,
jo t'observo
i faig que la meva imaginació voli
i pensi com deu ser,
poder besar els teus llavis.
I sense voler,
m'aprenc el teu nom
fins al mateix deliri,
on les lletres formen un tresor
que en secret bateguen
i se'n riuen de mi,
doncs ja sé que jo,
sols sóc aquella imatge
a qui no li coneixes la veu,
potser a tot estirar, el somriure,
aquella que sempre escriu
i pensa el que diu,
encara que no t'ho digui.
Aquest, va per tu.
Diguem una paraula,
aquella que crida el teu cor
i la teva boca ha de callar.
Aquella que ningú sap
però que no fa falta,
perquè en cada sospir,
quan penses amb mi,
se te'n va l'ànima
i et recorda,
que hi ha un forat a la teva vida
que d'alguna manera,
has de tapar.
I encara que sigui per sobreviure,
marques la meva inicial
en un paper
i signes amb sang aquella promesa,
la d'estimar-nos encara què,
la distància i les llàgrimes
facin d'un pam tota una vida
on el silenci ens marca la pauta
on de moment hem de callar
fins a esperar que arribi el dia
on l'amor,
ja no s'hagi de disfressar.
Sempre no hi ha temps per cridar,
però nosaltres l'esperarem
i sospirarem plegats,
fins que el rellotge ens digui
que el nostre temps,
acaba de començar.
.jpg)
