del no retorn,
des del primer dia
que et vaig veure
i el cor em batega fort,
encara que tu no ho sàpigues
perquè en silenci,
jo t'observo
i faig que la meva imaginació voli
i pensi com deu ser,
poder besar els teus llavis.
I sense voler,
m'aprenc el teu nom
fins al mateix deliri,
on les lletres formen un tresor
que en secret bateguen
i se'n riuen de mi,
doncs ja sé que jo,
sols sóc aquella imatge
a qui no li coneixes la veu,
potser a tot estirar, el somriure,
aquella que sempre escriu
i pensa el que diu,
encara que no t'ho digui.
Aquest, va per tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada