Furtiu

No corris les cortines.
No m'importa que ens vegin.
Sé que no tinc un cos perfecte.
Però et puc estimar,
perfectament.
Per que per fer-te sentir
no necessito que vegis
el poc que et puc oferir.
No et preocupis
sé fer màgia,
ja t'ho ensenyaré,
i del que és petit
pot sortir un gran desig 
del que en vulguis repetir.
Jugar sovint no té sentit
fins que arriba el dia marcat
en aquell calendari estrany
que ha preparat el destí.
Llavors el que no havíem pensat mai
és pot fer realitat,
per que així ho sentim.
El meu amor és un estat furtiu
que busca caçar sentiments innats.
Per que per descobrir el que necessitem
sovint, 
a proba ens hem de posar.
L'escopeta preparada tindré
quan et vegi,
per que tu
sempre,
dispares amb bala.
Et deixaré tastar el que tu vols
per que puguis comparar
si l'instint t'ha guiat per bon camí
o t'has deixat entabanar.
Ho fem massa complicat.
Les sorpreses són així
coses inesperades,
que ens marquen com hem de seguir.
Pecar amb tu té un superlatiu
de furtivitat marcada.
La veda ja s'ha obert
i tu,
en decidiràs la caça.

Butxaques que tenen forat

Dibuixat en un cristall
em tallo les venes
i taco de vermell sagnat
les nostres incongruències.
Per que què hi ha més estúpid
que no fer-li cas al cor
si és el que un vol?
Potser que el jo vull
no és el mateix que tu desitges.
Visca l'amor imaginat
que es perd en butxaques
que tenen forat,
d'aquell qui més estimes.
El remor del mar m'explica
el que mai vaig voler afrontar.
La distància és arma afilada
i ho talla tot sense pensar,
tant si és una història que comença
o la que ja ha arribat al final.
Què en sabrà el temps del silenci
si aquest mai l'ha escoltat?
Sargiré amb puntades grosses
el que no vull deixar escapar
doncs el dolor s'ha convertit
dibuixat en el cristall,
amb color vermell sang.

Dibuixat en sorra blanca

I sense afegir res més,
em captivà amb el seu silenci.
Per que al no dir,
ho digué tot.
El resultat és una acció no premeditada.
Pintat amb el blau del mar
en una nit estrellada,
regada amb el vi daurat
aquell, 
que s'assaboreix amb la calma.
Ballant al seu compàs,
s'inicia la màgia
de saber-ne contingut,
el desig de la paraula.
Doncs sovint no es necessita res més
per saber-se escollit
i ballar sobre el seu llit
en follia dansa.
Per que el que naix de l'esperit
res no el para.
Contemplant una natura que embriaga
els sospirs seran espais de temps,
que ens allargaran la vida
i alimenten l'ànima.
Quan res és escrit,
obert queda.
Els finals, 
són esquers per la tristesa.
Dibuixat en sorra blanca
el teu nom desaparegué amb la brisa
aquella que amb el vi daurat
s'assaboreix amb la calma.

Les carícies que tu em dones

T'espero en la fosca.
Nua d'esperit.
Intentant recordar les passes
que fins a tu,
em va portar el destí.
I no tinc temps de reaccionar
doncs les carícies que tu em dones
em fan viatjar al més enllà,
recorrent pam a pam la nuesa
d'un cos a punt d'entregar.
El paradís,
en les teves mans.
En sentiment brodat.
Instant plasmat 
viscut amb intensitat.
Els meus llavis,
passaran de puntes per la teva pell
per intentar despertar
el nostre instint natural.
El que vindrà després
millor fer que explicar.
Segur que tots entendran
el que vull dir.
Qui busca sentiment
es troba amb el desig
dibuixat en una pell
amb olor de rosa i mel.
Les carícies són el menjar
i jo,
la que té gana.
T'espero en la fosca,
si és que vols, 
venir-me a provar.

Feliç aniversari, estimat

Diuen que quan fas anys

les espelmes s'il·luminen

i les sorpreses apareixen 

en forma de regals.

Que els desitjos entren i surten

per que no saps quin demanar.

Un sospir amb boca oberta.

Inspiració flotant.

Segons que s'eternitzen

esperant que bufis ja...

Una a una les espelmes

deixen de brillar.

Aplaudiments.

Cançons.

Abraçades i petons

que et fan ser per uns instants

algú una mica més especial.

Però...

tu no penses amb tot això.

Mires al teu voltant 

i veus als que t'estimes

i penses que el desig 

ja s'ha realitzat

any rere any.

Per cert,

perdona,

encara no t'ho havia dit:

Feliç aniversari, estimat.

Música per...

No marxis gaire lluny.
Saps que sempre et necessito.
A tocar de dits.
En moviment precís.
Música, per als meus sentits.
El desafinar no té importància
si de tu puc tornar a aprendre a tocar.
La melodia serà
la que no canviarà amb el temps.
La que serà especial.
La que creixerà de volum
i em portarà cap els estels.
Quan els anys s'acumulin
segur,
et trobaré a faltar,
si tu no hi ets.
D'això se'n diu amor.
A qui volem enganyar?
Per cada pas.
Per cada moment especial.
Per cada petó contingut.
Per cada record amagat.
Per cada sorpresa
que ens prepara el futur.
Intentaré ser...
la música que no vols deixar de tocar.
Si algun dia marxes 
fes-m'ho saber.
Ballar sola no té cap secret.
Tancaré els ulls i seguiré cantant
fins que decideixis venir-me a buscar.
Música per...
La distància més curta,
és la que volem tenir
quan toquem la felicitat
amb les nostres mans.

1939. Any de condemna

Sabent que m'enganyes
marxo de la meva terra.
Deixaré llavor 
per si algun dia
puc tornar a regar-la.
La immensitat del cel
ara serà la meva casa
i res mai més serà igual,
doncs per on trepitjo,
ja no és la meva herba. 
Les llàgrimes no cauen
doncs ja n'estic seca.
Quin va ser el meu pecat
per no morir en ella?
Quan passi el riu
tot quedarà enredera.
Els meus somnis.
El meu futur.
La meva llengua.
Doncs la tindré que amagar
dins aquesta la meva boca
si vull tornar a defensar-la.
No ho puc entendre.
Sols vull fer el que ells fan
viure a la meva terra,
trepitjar els meus camps
i contemplar com el sol 
mor a la carena.
El vi usat i el pa canviat,
la terra molla 
per plantar blat,
deia la meva àvia.
Sento que moro a cada pas
i les arrels m'han tallat
sense poder decidir
si el millor per mi
és lluitar per ella.
Sabent que m'enganyes.
Marxo de la meva terra.
Però tornaré.
I plantaré olivera.
El seu fruit,
la meva llibertat eterna.

La màquina dels somnis

No em vull marcar
una hora exacta per estimar-te.
No hi ha pressa.
No hi ha pausa.
Sols desig en la meva bossa.
Doblegat amb paciència.
Guardat amb delicadesa
per quan tu diguis
que és el millor moment
d'usar-se.
Allí estaré 
contemplant estrelles que passen,
ombres que creixen
i sentiments que es maten.
La màquina dels somnis ja és apunt
per quan posi aquesta nit
el cap al coixí...
Somiant amb els teus llavis.
El teu cos cobert de cel.
Què senzill que és tot allí.
Sempre surt cara
en lloc de creu
i les meves llàgrimes 
s'assequen amb la teva veu,
que em diu, que moriria per mi.
Sap Déu, que això pot ser molt gran
si créixer ho deixem.
Mentre continuarem
fabricant somnis en la nit,
que al matí despertaran
amb una crua i trista realitat.
El no tenir-te em farà adonar
que no vull deixar de dormir,
per sempre,
amb tu somiar.
Quin dia aquell serà
que en lloc de dormir
podré crear?
No t'explicaré el primer que faré
per la màgia no trencar.
No hi ha pressa.
No hi ha pausa.
Sols desig,
en la meva bossa.

Tardor, et saludo

Al matí m'he despertat
i no em veia el nas.
La boira m'ha embolcallat
de paper de cel·lofana
mentre, 
queien a terra,
les fulles de color daurat.
Quan l'estiu ja ha passat
i comença a ploure el primer raig,
penso,
que tancar la finestra no es cap sacrifici.
Doncs la calor ha donat lloc
al desig d'intimitat.
Aquella roba que et va una mica gran
i em permet tocar 
la pell que ella va tapant,
et deixa intuir el misteri
que no m'importa desvetllar.
Fa tant de temps que no et veig
que no recordo el teu aroma...
I em taparé amb la flassada, 
quan l'aire de la matinada
s'insinuï amb el fred.
Esperant que tu no tardis
i tinguis ganes de mi
et convido a gaudir
de la nova estació 
quan necessitis de caliu.
Per que la tardor 
sols és un espai de temps
i tu
una necessitat constant,
que m'ocupa el pensament.
Tardor,
et saludo des d'aquí...

L'última vegada

El que vulgui saber que imagini
doncs ja estic cansada 
de dir paraules buides.
No estic tampoc,
preparada per sentir-les.
La duresa no és la marca d'una ratlla
sinó la feblesa al desconegut
que se'ns imposa per decret
sense oportunitat de matar-la.
Quan l'amor és fred
necessita brasa encesa. 
No vull que sigui aquesta,
l'última vegada.
Lluitaré i no sols de paraula.
Els fets seran contundents.
Quan passi pels teus somnis
recordaràs,
per que no vols estar-ne més despert.
Intentaré,
no fer-me de pregar.
La pròxima vegada serà
cosa del destí
amb ingredient de perspicàcia
i una mica de sort
un curtcircuit provocat
quan la pell es toca,
en moment més excitant.
L'instint,
serà el conductor
d'una gran final.
El que vulgui saber
que imagini...

Quan es fa de nit...

En la foscor
quan es fa de nit,
la solitud entra per vena
a fer una visita 
dins el teu llit.
Però el que tu no saps
és que el negre
és igual per tothom.
No és més fosc el teu
per tenir els ulls tancats.
I dones el tomb al coixí
buscant la comoditat 
que et permeti descansar.
Ningú al teu costat.
Solitud en negra nit
sense tenir acompanyant.
El cos sempre és presoner
de la seva comoditat
buscant, 
el que no té.
No cal ser diferent.
Sinó algú normal
que necessita 
saber,
que és especial.
No cal dir cap paraula.
Els ulls ja diran
que caminar,
a vegades,
necessita d'una mà.
El dia et portarà la llum.
Mentre, la lluna et recordarà
els somnis que voldries realitzar.
En la foscor
quan es fa de nit,
la solitud, 
entra per vena.

Amb ulls tancats

Hi ha un secret escrit
gravat a foc 
sense lletres que llegir.
El color vesteix el pensament
del qui somia el seu dibuix.
Sols pensa en el gust que tindran
la pròxima vegada
que no els deixarà escapar, m'ha dit.
Quan l'oportunitat li arribarà
tirarà endavant l'acció
de tocar-los amb els seus
per saber,
quin gust té el que fa dies,
desitja provar.
En somnis els toca,
els mossega i es deixa embriagar
per la dolçor d'aquelles formes
que al cel 
pensa,
el faran viatjar.
Qui sap què passarà.
Ella sempre diu, 
que mai ningú li ha ensenyat a besar.
Mentre,
la passió et convida a tastar
els petons d'uns llavis,
que es donen,
sempre,
amb els ulls tancats.

Cada cop que en tu penso...

T'he dit mai que t'estimo?
Contemplant-te la mirada
se m'ennuega la paraula
cada cop que en tu penso.
La intenció és la que queda
doncs de dubtes no en tinc,
que lo millor que escric
és sentiment que per dins crema. 
Muda la llengua tindré 
intentant no donar conversa.
No sigui que es descobreixi també
que el desig entra en la naturalesa
de besar-te l'ànima.
I entenent que els miratges
són fascinacions visuals,
resulta que per mi tu ets
el meu instint d'abordatge.
Un cop vist el resultat 
d'imatge tant aclaparadora
ara sé que moro per un petó
de la innocència del teu aroma.
Perquè qui no ha volgut robar del cel
la millor estrella
i posar-la en el seu coixí
per dormir-se sempre amb ella?
Si s'ha de conseqüent amb els actes
amb tu ja faig tard.
El desig,
ja fa dies que em bull a la sang.
T'he dit mai que t'estimo?
No?
Doncs ho faig, 
en aquest instant.

L'atzar guiarà els camins

L'imprevisible
sempre ens espera en qualsevol lloc,
però això no vol dir
que li temi.
El tenir por al desconegut 
és escanyar-se amb els llaços de vellut
oblidant el nostre jo.
L'atzar guiarà els camins 
que ja fa temps estan escrits.
Això no vol dir 
que no hem de tenir les ganes de seguir.
Descobrir altres instints.
Altres braços,
altra calor,
que alimentin el fred que arriba 
i en Morfeu ens faci dormir.
Quina dolçor poder tenir això.
Tancaré els ulls
i em deixaré guiar
pels teus petons.
El primer pot ser electritzant.
Els altres,
de mortal necessitat
de no seguir.
Amb tu,
quan un comença
no pot parar.
A que esperes?
Aquí estic.

No necessito pas...

Quedat amb mi.
Et convido a ser aventurer
de cada centímetre de la meva pell.
No tinguis pressa.
No vull que el recorregut
es faci curt.
He fet un pacte amb el diable
i un trosset del seu temps m'ha venut,
per gaudir-ne, 
fins que en cregui convenient.
Fruint.
Degustant.
Acariciant.
Volant.
No necessito pas imaginació
quan et tinc al meu costat.
El que sento jo per tu
no es pot pas definir.
S'ha de fer.
Sense deixar-ne cap racó,
repetint, si és necessari tota acció.
Vull...
que siguis temptació.
Que et deixis endur
pel meu mar de carícies,
ballant en un compàs
d'intencions indescriptibles.
Aprendre del teu aroma...
Com partitura de bona cançó 
que s'enganxa melodiosa
en llavis de cantautor.
Recordo el teu primer hola
i llavors ja no sé que va passar.
Diuen que els primers petons 
amb els ulls es fan.
Discrepo,
els llavis també ajuden 
a la intenció reafirmar.
Com vols que m'oblidi 
del gust de la temptació
si dels teus vaig provar 
que l'impossible amb tu,
no és escrita condició.
Tancaré els ulls
i em lliuraré, 
sense oferir oposició.

Gràcies per la propina

No he pogut llegir els teus ulls 
el primer cop que t´he vist,
doncs hem amagat impressions
entre somriures i dos petons.
Qui sap si el que imaginàvem
s'ha tornat real
caminant a peu segur
per una línia fàcil de dibuixar.
Les accions fan créixer
tot allò que no pot morir.
Plantaré unes il·lusions
a veure quin és el seu fruit
i les seves condicions.
No saps que el ningú no és de tothom?
Imaginant la complicitat
visualitzada en mirada
és fàcil imaginar el final.
Tiro i em surt as.
Remeno i he tornat a guanyar.
Estic desperta o somiant?
Mai la sort ha estat la contrincant
sinó els meus actes
al fer-me gran.
Mes l'esperit mai envelleix
i els petons són dolços iguals
tinguin dos o vint-i-dos anys.
Me'ls deixaràs tastar?
Tancaré els ulls i pensaré,
gràcies per la propina
quan em regalis un pensament
d'un trosset d'amor etern.
Que ruca que sóc.
La realitat és la que és,
però ja saps,
a mi,
amb la teva pell m'encanta imaginar,
que l'hivern és un estiu etern.
No sé que m'has donat.
No t'ho preguntaré.
La pròxima vegada que et vegi
agafaré el que em pertany.
El petó dibuixat
en llavis, 
d'un dolç pecat.

No tinc el que no existeix

Tocava la una.
Rellotge que avança.
Cervesa s'acaba
apurant l'últim glop
per veure passar el temps,
sense pressa.
Gent angoixada camina
i jo mirant en la llunyania,
observo quieta.
L'aire no crema
la brisa que passa.
Una fulla cau
i a mi, 
que  m'importa...
Si tingués el poder
aquest moment faria etern
per gaudir-lo en essència.
Però no tinc el que no existeix.
Em deixo endur per la màgia
del sol del mig matí
que m'acarona la galta
i em fa sentir viva
mentre poso el fil a l'agulla
del trosset d'aquesta nit
escrit,
en llibreta negra.
Tanco els ulls 
i em deixo per les muses envair.
Així és quan millor estic.
Sola però amb mi.
De tant en tant la solitud s'agraeix.
Costa tornar a la realitat.
Al carrer.
Al seu brogit.
Per uns instants he fugit
on sols sé jo que estic.
En el meu interior hi ha un racó
on et convido a passar.
No és pel que tinc.
És pel que jo en tu, hi puc trobar.

Perdona si t'estimo

Estirant les mans fins el cel
buscarem la immensitat del temps
que no es pot tocar.
És capacitat dels déus 
i no dels mortals
a l'infinit arribar.
Voldria ser,
com aquells arbres de l'estany.
Immòbils i quiets
que no tenen sentiments 
i a qui ningú ja pot fer mal.
La boira els embolcalla
difuminant la seva identitat.
Et voldria fer un regal.
Et serveix la meva vida
coronada per un llaç?
Et regalo el que sóc
encara que no és molt.
Potser a estones prou
i d'altres, et faltarà.
Jo sóc així.
El que veus és el que hi ha.
Fas de l'art expressió corporal.
Perdona si t'estimo...
Hi ha coses que no es poden controlar.
És sols l'engranatge
que em farà sempre girar.
El cor
és aquell estrany
que batega fort,
quan hauria de callar.

Quan he obert la finestra...

En la fosca
quan he obert la finestra
m'he trobat aquesta lluna,
blanca,
immaculada
que em contava records,
que ja no recordava.
M'ha dit a cau d'orella
que necessita veure't
nua, 
nedant la meva aigua.
Aquí no hi ha pors
sols confiança
de tocar-te tota pell
ni que sols sigui una vegada.
Em donaré per satisfet
si em dones el permís
per olorar-te tota.
El que veig no em sacia.
Necessito comprovar
que l'amor pot ser pecat.
Deixa'm gaudir així
del que sempre han dit,
que és per grans.
No importa com siguis.
Ni la forma que tens.
Els meus llavis aquells seran
que aprendran amb el temps,
que el gust i les ganes són
el millor que tenim,
per gaudir-ne plegats.
La dolçor de la teva ànima.
El desig del teu calor.
L'amor que embriaga
i el petó gravat a foc.
Si les sorpreses són com tu
em poso una vena als ulls
i em lliuro al teu destí.
Nedant amb les teves aigües
em puc ofegar de gust.
M'encanta que sigui així.