dimecres, 14 de setembre de 2011

Perdona si t'estimo

Estirant les mans fins el cel
buscarem la immensitat del temps
que no es pot tocar.
És capacitat dels déus 
i no dels mortals
a l'infinit arribar.
Voldria ser,
com aquells arbres de l'estany.
Immòbils i quiets
que no tenen sentiments 
i a qui ningú ja pot fer mal.
La boira els embolcalla
difuminant la seva identitat.
Et voldria fer un regal.
Et serveix la meva vida
coronada per un llaç?
Et regalo el que sóc
encara que no és molt.
Potser a estones prou
i d'altres, et faltarà.
Jo sóc així.
El que veus és el que hi ha.
Fas de l'art expressió corporal.
Perdona si t'estimo...
Hi ha coses que no es poden controlar.
És sols l'engranatge
que em farà sempre girar.
El cor
és aquell estrany
que batega fort,
quan hauria de callar.

















3 comentaris:

  1. Deixa'l que bategui, són impulsos directes al teu cervell, que ell escamparà per cada raconet, per cada amagatall, per tots els solcs del teu cos i, quasi sense adonarte'n, hauràs posat a proba la laxitud de les teves conviccions perquè cediràs als muts crits del plaer.Quan et retorcis de plaer et lliuraràs de retrets i les ombres s'esvairant. I jo vull ser-hi per acompanyar-te en aquest viatge.

    ResponElimina
  2. Massa regal per qualsevol.
    Imposible gaudir ,,sense pecar.

    ResponElimina
  3. "Voldria ser,
    com aquells arbres de l'estany.
    Immòbils i quiets
    que no tenen sentiments
    i a qui ningú ja pot fer mal"

    No, si vos plau! No, a qualsevol qui pugui ser l'habitant d'aquest poema.

    ResponElimina