em tallo les venes
i taco de vermell sagnat
les nostres incongruències.
Per que què hi ha més estúpid
que no fer-li cas al cor
si és el que un vol?
Potser que el jo vull
no és el mateix que tu desitges.
Visca l'amor imaginat
que es perd en butxaques
que tenen forat,
d'aquell qui més estimes.
El remor del mar m'explica
el que mai vaig voler afrontar.
La distància és arma afilada
i ho talla tot sense pensar,
tant si és una història que comença
o la que ja ha arribat al final.
Què en sabrà el temps del silenci
si aquest mai l'ha escoltat?
Sargiré amb puntades grosses
el que no vull deixar escapar
doncs el dolor s'ha convertit
dibuixat en el cristall,
amb color vermell sang.
Estimada poetesa, aquest, per mi, és dels millors escrits.La paraula supera la realitat i l'imaginació.És molt i molt bonic. Però tampoc pateixis, segur que ell i tu penseu en el mateix amor, no diferent. Potser en les formes hi han matisos que són humans però...és el mateix. Si estàs convençuda anima'l, ajuda'l, potser no s'atreveix i a tu et falta.En silenci.
ResponEliminaSargiré amb puntades grosses el que no vull deixar escapar.........que bonica aquesta mostra d'entrega total i incondicional
ResponElimina