el primer cop que t´he vist,
doncs hem amagat impressions
entre somriures i dos petons.
Qui sap si el que imaginàvem
s'ha tornat real
caminant a peu segur
per una línia fàcil de dibuixar.
Les accions fan créixer
tot allò que no pot morir.
Plantaré unes il·lusions
a veure quin és el seu fruit
i les seves condicions.
No saps que el ningú no és de tothom?
Imaginant la complicitat
visualitzada en mirada
és fàcil imaginar el final.
Tiro i em surt as.
Remeno i he tornat a guanyar.
Estic desperta o somiant?
Mai la sort ha estat la contrincant
sinó els meus actes
al fer-me gran.
Mes l'esperit mai envelleix
i els petons són dolços iguals
tinguin dos o vint-i-dos anys.
Me'ls deixaràs tastar?
Tancaré els ulls i pensaré,
gràcies per la propina
quan em regalis un pensament
d'un trosset d'amor etern.
Que ruca que sóc.
La realitat és la que és,
però ja saps,
a mi,
amb la teva pell m'encanta imaginar,
que l'hivern és un estiu etern.
No sé que m'has donat.
No t'ho preguntaré.
La pròxima vegada que et vegi
agafaré el que em pertany.
El petó dibuixat
en llavis,
d'un dolç pecat.
Estimada poetesa,no l'he llegit, he sentit una música que varen posar al River Coffe sota el pont de Brooklyn una nit emboirada a Nova York. Parlava del desig i el record d'una cita,dels llavis sorpressos per l'envestida de la passió, de les pors del pas del temps però la confiança en l'estima, del hivern que es transforma en llarg estiu...Vist ara, em dona la sensació de que fa tres anys,aquella nit, ja pensava en tu.
ResponEliminaEm sembla que de tant en tant en les teves poesies estan escampats versos que tenen un caràcter aforístic. Potser, aquests versos, és podrien desprendre de la lletra que els lliga al poema al que pertanyen, i ovular un pensament. Si això fora possible mai passaria -o mai hauria de passar- però, que aquests versos traïssin la terra humida, fèrtil, a la que pertanyen. Aquí en trobo aquests:
ResponElimina"Les accions fan créixer
tot allò que no pot morir"
Són les accions allò que fa créixer, el que no ha de morir. Les accions i els actes. Les possibilitats deixen esquifit allò viu que és per a ser viscut. I el que, per inacció, queda esquifit sempre té una gran càrrega de melangia, perquè els seu missatge sempre és doble, no és mort, però tampoc és el que podria haver estat. La inacció és la viva mort.
estrelletaa sempre em sorprens cada dia m'agraden mes mes inclus que la birra aixo si si s'esta amb bona compañia noooo jejjeje disculpa el retras pero saps que ultimament intento anar a dormir d'hora petons ....
ResponElimina