Què faria jo sense tu,
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Perquè la quantitat no m'importa
si la qualitat és bona,
encara que petita sigui
perquè diuen que l'exquisit
sols és un punt i una coma,
en mig de tot escrit.
Aquell que es perfila
amb el silenci
d'un t'estimo a la boca
i deixa a l'infinit expectant
per imaginar-se,
tenir el poder
d'executar l'acte,
de dir que sí.
On el més poderós actua
i mai deixa pam sense tocar
perquè cada dia no és igual,
si tu dius que m'estimes
on un no té cabuda
si la fal·lera,
sap on et pot palpar.
Perquè què faria jo sense tu,
que amb mi sempre camines
i no deixes espais buits
mai per omplir.
Sols respirar,
si m'oblides.
Buit és un forat
que tancant els ulls s'omple
cada cop que penso en tu
i em fa oblidar la soledat
que aferrada porto a l'ànima
i no em permet decidir
quin camí triar,
per tornar a viure i avançar
deixant que el passat sigui això,
un trosset de mi,
que enrere queda.
Necessito cridar fort
que viva estic,
encara que el meu esperit,
s'estigui a punt de trencar.
Mil bocins,
un altre cop
enganxats,
perquè d'altra manera no pot ser
mentre em bategui el cor,
mentre respirar sigui allò
pel que no m'importi lluitar,
perquè qui sap,
si un dia qualsevol
ens tornem a trobar
abraçats a un record
que amb la boca em va dir,
que estimar-te,
és el millor que m'ha passat.
Avui volia desaparèixer,
però no sabia com
i he decidit quedar-me
per si al final,
tu volies i desitjaves,
que passes la resta de la meva vida
on la teva enceta el dia
i tanca els llums a la nit.
Per si de sobte,
la por es fa grossa
i necessites una mà petita,
que t'acompanyi sense fer preguntes
ni les típiques excuses
d'ara no estic,
d'ara em molestes,
d'ara m'oblides.
Avui, volia desaparèixer
però per un moment he pensat
que potser
sols potser,
seria millor quedar-me
i esperar,
a què la vida tornés a rodar,
on els somnis tenen ales
i volen al teu costat.
...però no sabia com
i aquí em tens,
esperant.
No hi ha blanc sobre negre
que en gris es transformi
sense lluita
i doni com a resultat,
l'equilibri perfecte
de dues parts,
que en una es modifica.
Com les mans que no encaixen
però a les que no els importa
si saben el que toquen,
encara que sigui fosca
la teva silueta.
Tastar el pecat
condueix a la condemna
de no oblidar-ne mai més
el seu gust
i voler repetir passant la llengua
per on el desig,
sempre deixa petjada.
Aquí arriba la màgia,
el concepte de què el color
qualsevol el pinta,
però el que pocs arriben a aconseguir
és què aquest,
sigui perfecte.
No importa,
diuen que la pràctica fa mestre
i amb això d'estimar
cultivar,
sempre es té en bon concepte,
quan l'única finalitat és
deixar-se endur pel plaer
de dos,
als que no els importa res més
que estimar-se.
Quan algú cau
sempre espera,
que el terra tingui compassió
i li deixi carícia,
en lloc de dolor.
Però la realitat és una altra
i la llàgrima crema
quan la tristesa ens abraça
deixant-nos parat el cor,
aturat sense remei
esperant,
que arribi millor ocasió
perquè el somriure torni a sortir
i somiar sigui el destí,
de la nostra petita il·lusió.
Saps que sense tu
les aventures,
ja no emoció
i el Sol només és un afegit,
que ix per què té el mateix costum
faci fred o calor.
Però que m'importa
si et tinc a tu
i tu, per mi ho ets tot,
encara que caigui,
que la llàgrima cremi
i el meu cor s'aturi,
perquè quan no hi hagi Sol
jo el pintaré perquè em guiï
i em porti,
fins on tu estiguis.
Hi ha rastres que mai es perden,
encara que aquests,
es quedin a cegues.
Amb paraules desfermades,
a les mans
no els hi queda altra opció
que seguir pel camí de conquesta
i deixar-se endur per l'instint
d'allò que interiorment tothom tenim
quan no en tenim prou amb la vista
i agosarats ens tornem
i el desig ens fa forat
i el forat, sentiment
que cada cop es fa més gran,
perquè de petit,
mai ho ha estat.
Però nosaltres què havíem de saber,
si prou vàrem fer
de no soltar la passió
en el primer moviment,
d'aquell hola que tal
espero que estiguis bé.
Mes amb poc n'hi ha prou per saber
si amb paraules en tens suficient
o necessites quelcom més.
El tacte de la pell,
la carícia d'un petó,
la inèrcia d'un batec,
allò que fa diferent
el que no és diferent per ningú més,
per què ningú més
porta el teu nom
i si avui els meus sospirs tinguessin veu,
cridarien el teu,
fins que ho sabés tothom.
Amb paraules desfermades
a les mans,
no els hi queda altra opció
que seguir i deixar-se endur
per allò,
que interiorment tothom tenim.
Un desig agosarat
que cada cop fa un forat més gran,
perquè petit,
mai ho ha estat.
Tu estàs on està tot.
On batega el sentiment,
on respira el cor,
on la carícia diu que sóc
quelcom més,
que un trosset de pell.
L'estiu etern,
el Sol calent,
tancant els ulls
o obrint-los bé.
En un viatge a París
o qui sap si a New York,
en un prat florit
on la rosada,
ha deixat de matinada
un munt de cristalls petits
per reflectir,
la tremolor de la meva ànima,
quan et té a prop.
Vora del mar
en cada onada,
mullant els dits
amb el desig de tocar-te tota
i eixugar-te amb la boca,
fins a fer-te morir.
Tu estàs on està tot.
Allí, on un dia em vas dir,
que volies ser quelcom més
que una història imaginada,
abans d'anar a dormir.
