que tancant els ulls s'omple
cada cop que penso en tu
i em fa oblidar la soledat
que aferrada porto a l'ànima
i no em permet decidir
quin camí triar,
per tornar a viure i avançar
deixant que el passat sigui això,
un trosset de mi,
que enrere queda.
Necessito cridar fort
que viva estic,
encara que el meu esperit,
s'estigui a punt de trencar.
Mil bocins,
un altre cop
enganxats,
perquè d'altra manera no pot ser
mentre em bategui el cor,
mentre respirar sigui allò
pel que no m'importi lluitar,
perquè qui sap,
si un dia qualsevol
ens tornem a trobar
abraçats a un record
que amb la boca em va dir,
que estimar-te,
és el millor que m'ha passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada