que en gris es transformi
sense lluita
i doni com a resultat,
l'equilibri perfecte
de dues parts,
que en una es modifica.
Com les mans que no encaixen
però a les que no els importa
si saben el que toquen,
encara que sigui fosca
la teva silueta.
Tastar el pecat
condueix a la condemna
de no oblidar-ne mai més
el seu gust
i voler repetir passant la llengua
per on el desig,
sempre deixa petjada.
Aquí arriba la màgia,
el concepte de què el color
qualsevol el pinta,
però el que pocs arriben a aconseguir
és què aquest,
sigui perfecte.
No importa,
diuen que la pràctica fa mestre
i amb això d'estimar
cultivar,
sempre es té en bon concepte,
quan l'única finalitat és
deixar-se endur pel plaer
de dos,
als que no els importa res més
que estimar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada