De valenta no em vesteixo
però em deixo despullar
si són les teves mans que ressegueixen
allò que voldríem fer etern,
sense necessitat de respirar.
Però no pateixis
jo ja no em perdo
per que sé tots els camins,
doncs la meva llengua és tafanera
i es passeja sense pena
on l'amor és un desig.
Allò que esclata en la mirada
i no es pot contenir en sospir
amb la porta tancada
i la boca oberta
sempre esperant que aquesta,
no vulgui sols l'esperit.
Per que la carn és feble
i més amb tu al davant,
en el recorregut d'un coll
caient esquena avall
per morir entre les cames
quan amb la meva llengua t'ensenyo,
tots els plaers de la carn.
Ningú ens coneix.
Sols som dos
que en el teu llit s'estimen.
Dos que no necessiten res més
que ser amants de nits
fora dels ulls,
que tot ho miren.
Dels que aprenen
amb el tacte de les carícies
a fer que les estrelles,
siguin senyals
de dos cossos
que mai es perden.
Dos que busquen
i d'amagat es troben
en unes escales fosques
que porten al desig,
al desig de dos boques
i unes mans que tot ho toquen.
Segur que si ens veiessin
muts es quedarien,
mes a nosaltres que ens importa
doncs les nostres llengües
ja estan ocupades
en explicar-li als sentiments,
com es camina en la fosca.
On erets fins ara?
T'he buscat tota la vida.
No és un retret,
és una pregunta feta en carícia
com quan es noten unes mans,
per primera vegada.
La sorpresa,
el magnetisme,
aquella sensació
que dóna rampa.
Els ulls que busquen
i enamorats queden.
Per que molt no fa falta
per deturar la memòria
entre el parèntesi dels teus braços
i escoltar la teva veu,
acaronant la paraula.
On erets fins ara?
Jo,
suposo que esperant
a trobar una fada
per poder tenir-la
quan el sol s'amaga,
i dir-li a cau d'orella
que és meva.
Per que mentre tots reien,
jo esperava
i ara sóc jo el que riu
mentre els altres,
busquen la seva.
Som dos desconeguts
que sols s'escriuen paraules
però dins de cada ratlla
la imaginació,
no deixa pam sense carícia.
Per que ella corre molt
i encara,
quan just surt el primer hola,
ja t'imagina.
Com serà la teva olor?
Quina roba portes
i si avui,
has tingut un bon dia.
Ell espera pacient l'hora
per escriure mentre pensa,
que deu estar fent
la seva desconeguda.
Però ella sols és una més
que intenta dibuixar la paraula
i somriu mentre li diu,
que ja fa estona l'esperava.
I entre un què i un com,
un punt i una coma
i ha un quelcom,
que encén la màgia.
La de dos desconeguts
que sols s'escriuen paraules,
on la imaginació
no deixa pam sense ratlla,
dins de cada carícia.
Què ho fa que hi ha coses,
que sempre et conviden a somiar.
Sense saber la seva olor,
ni si mai les veuràs,
si es vesteixen de carícies
o sospiren,
quan miren fixament al mar.
Si tenen els llavis vermells
i les galtes enceses,
les mans petites
o el cor gran.
Ningú les busca
però de tant en tant,
algú les troba i es pregunta
on s'havien ficat abans.
I elles somriuen
i et diuen,
que sempre han estat al teu costat
i que a vegades
sols fa falta mirar,
per que a tot arreu hi ha coses
que sempre,
et conviden a somiar.
Viure enganxat al respirar.
A l'instint de tenir-te.
A la desesperació de no saber
si tu,
amb mi somies.
Al ser el primer amb qui penses
quan a dormir marxes
i al darrer que deixes,
ple de petons al llevar-te.
A cada batec un instant
que no demana,
permís per tenir-te.
Que et dibuixa al detall
doncs en carícies,
mai pot oblidar-te.
Difuminant els espais
i escurçant les distancies
on el millor que faig,
és estimar-te.
I així em tens,
entre el sospir i el desig,
el sentiment i l'enyorança,
recordant-te quan no et tinc.
Per que viure és un instint
que amb tu se m'ofega
i desitja ser el que crema,
dins de tu cada nit.
M'agrades i punt,
vas dir-me.
I vas deixar-me
amb les galtes enceses
i la boca oberta,
la paraula muda
i una rialla tonta
que encara,
no s'ho acaba de creure.
Tranquil,
ningú sabrà
el que vas escriure
i jo intentaré oblidar-me,
per que sé que sóc
la cosa més simple,
el que aviat s'oblida
i mai més es recorda.
M'agrades i punt,
vas dir-me
i guardo cada paraula
com del tresor la millor joia,
per que potser per tu
segur que era,
una més de la llista
mentre que per a mi,
no era una opció,
ni cap conquesta,
era un sentiment
que per dins creixia.
M'agrades i punt
vas dir-me
i jo em vaig fondre en el desig,
de no morir-me
sense abans,
haver tastat
la teva boca.
