T'he buscat tota la vida.
No és un retret,
és una pregunta feta en carícia
com quan es noten unes mans,
per primera vegada.
La sorpresa,
el magnetisme,
aquella sensació
que dóna rampa.
Els ulls que busquen
i enamorats queden.
Per que molt no fa falta
per deturar la memòria
entre el parèntesi dels teus braços
i escoltar la teva veu,
acaronant la paraula.
On erets fins ara?
Jo,
suposo que esperant
a trobar una fada
per poder tenir-la
quan el sol s'amaga,
i dir-li a cau d'orella
que és meva.
Per que mentre tots reien,
jo esperava
i ara sóc jo el que riu
mentre els altres,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada