Tots dos al mateix pas
sincronitzant batecs.
Guardant cada segon
per compartir-lo plegats
sempre,
respirant al mateix temps.
Tu saps el que jo sé
i el que sé jo
queda segellat,
allí on la mirada
es passeja agosarada,
provocant.
Respirant el mateix al·lè
potser morirem plegats,
però tant ens fa.
Per que avui
no necessitem res més
que imaginar,
que quan tanquem ulls
per anar a somiar
pensarem,
la sort que hem fet
de tenir-nos
per sempre ser,
el principi d'una història,
i el desig de la memòria
que mai ningú,
podrà esborrar.
Voldria ser aquella
que té ales a l'esquena
i vola fins a tu.
A la que abraces en nit freda
per que mai més tingui por.
A la que li eixugues les llàgrimes
amb les carícies del cor,
quan li dius fluixet a cau d'orella
que és la teva princesa,
des del primer raig de sol.
Voldria que fos tot diferent,
jo més valenta
i tu alguna cosa més.
Però sé que no potser.
I la meva imaginació
multiplica sensacions
que mudes es queden.
Per que,
tots els dies
hi ha històries que s'acaben
i d'altres que comencen
i de poc serveixen
les ales a l'esquena
si no se sap volar.
Serà,
que el voler no es poder
i que no tots els desitjos,
sempre es compleixen.
A un nou jorn
li enfilo l'agulla
i començo a caminar.
Al principi,
amb passes adormides
enganxades,
plenes de lleganyes
que no saben on van.
Si m'abraces o t'abraço
que més dóna
si el que vull es avançar.
Correrem
i segur que caurem,
però quina importància tindrà
si ens estimem,
o això diuen
totes les llàgrimes que cauen,
totes les nits estrellades,
totes les primaveres passades,
que junts ens vam donar.
Oportunitats de la vida
on cada jorn és d'una mida
i cada mida d'una profunditat.
Per que sempre
hi hauran llaços invisibles
que sense adonar-nos,
ens lligaran.
...i començo a caminar
amb passes adormides,
però que si m'abraces,
que més dóna on van.
No, avui no et deixaré dormir.
Per que les meves ganes
criden el teu nom
i li ensenyen al meu desig
el camí.
Sota de res ho trobarem tot
per que nosaltres,
amb poc tenim prou.
Una mirada
encén mil focs
que no s'apaguen amb paraules.
Sols allò que tu i jo sabem
ho podrà calmar,
el que la pell crida amb sentiment
i la boca ofega amb el teu cos,
el que augmenta amb el moviment
i no s'atura fins que aconsegueix
l'orgasme de tots sentits.
Quan hi penso,
no em puc deturar
i imagino la situació
dibuixada en la meva carn,
fins al més mínim detall.
Tu,
les teves mans,
uf, quina calor que fa...
Espero que no siguis cruel
i em vinguis a buscar,
mes sols et puc prometre una fi
que avui jo,
a tu,
no et deixaré pas dormir.
M'assec a la punta del temps
i deixo passar
la flaire dels records.
No em cal esforçar gaire,
doncs sempre venen a visitar-me
amb aquest aire de senyor important
i em fan acotxar el cap per pensar,
si algun dia tornaran a venir.
Alguns són de canya de sucre
i altres de paper mullat,
n'hi ha que fan olor de riure
i d'altres també plorar.
Però tots són meus
lligats amb els seus sospirs,
desitjos,
pensaments
i dubtes.
De tots colors,
de diferents formes,
tocats al mil·límetre
per la pell que em cobreix.
I és llavors,
quan l'aire
marxa subtilment per la boca
i marca un compàs
una mica sospitós.
Com aquell que estranya
allò que mai s'eternitza
i sempre vol,
portar dins del cor.
Diuen,
que aquell qui et tasta
no pot oblidar-te
i recorda,
cada pam de la teva pell
que un dia va respirar.
Que les nits
ja no són les mateixes
i els dies,
tenen un altre compàs.
Per que les llàgrimes amb tu
sempre són dolces
i els teus llavis,
porten el punt just de sal
per assaborir-te el cos,
amb els ulls tancats.
Cada carícia teva
obre la porta a l'esperit
i deixa que el desig humit
sigui el senyor,
de les realitats en tenebres.
L'adéu amb tu és impensable
doncs esborrar-te de la meva ment
no està previst.
I qui en digui el contrari
serà per que encara és valent
i no t'ha tastat,
per que després,
segur que es rendeix
allí on la pell,
mai deixa espais.
Amb el cor,
com es diuen les coses,
com es fan els regals,
com es pinten les il·lusions
que mai,
es podran esborrar.
Aquelles veritats sense dubtes,
les mans que no et soltaran,
els petons que no s'obliden
i el desig que creix per instants.
Amb el cor,
dibuixat al detall
on els batecs sempre ens porten
a seguir somiant,
a seguir lluitant
encara que la por
ens vingui a trobar.
Per que
quan les coses es fan amb el cor
es fan amb els ulls tancats,
per que la confiança
ja ens diu,
per on hem de caminar.
El cor,
aquell valent
sempre disposat
a morir,
per tornar a ressuscitar.
