Com aquell que estranya

M'assec a la punta del temps
i deixo passar 
la flaire dels records.
No em cal esforçar gaire,
doncs sempre venen a visitar-me
amb aquest aire de senyor important
i em fan acotxar el cap per pensar,
si algun dia tornaran a venir.
Alguns són de canya de sucre
i altres de paper mullat,
n'hi ha que fan olor de riure
i d'altres també plorar.
Però tots són meus
lligats amb els seus sospirs,
desitjos,
pensaments 
i dubtes.
De tots colors,
de diferents formes,
tocats al mil·límetre
per la pell que em cobreix.
I és llavors,
quan l'aire
marxa subtilment per la boca
i marca un compàs
una mica sospitós.
Com aquell que estranya
allò que mai s'eternitza
i sempre vol,
portar dins del cor.