Què ho fa que hi ha coses,
que sempre et conviden a somiar.
Sense saber la seva olor,
ni si mai les veuràs,
si es vesteixen de carícies
o sospiren,
quan miren fixament al mar.
Si tenen els llavis vermells
i les galtes enceses,
les mans petites
o el cor gran.
Ningú les busca
però de tant en tant,
algú les troba i es pregunta
on s'havien ficat abans.
I elles somriuen
i et diuen,
que sempre han estat al teu costat
i que a vegades
sols fa falta mirar,
per que a tot arreu hi ha coses
que sempre,
et conviden a somiar.
Viure enganxat al respirar.
A l'instint de tenir-te.
A la desesperació de no saber
si tu,
amb mi somies.
Al ser el primer amb qui penses
quan a dormir marxes
i al darrer que deixes,
ple de petons al llevar-te.
A cada batec un instant
que no demana,
permís per tenir-te.
Que et dibuixa al detall
doncs en carícies,
mai pot oblidar-te.
Difuminant els espais
i escurçant les distancies
on el millor que faig,
és estimar-te.
I així em tens,
entre el sospir i el desig,
el sentiment i l'enyorança,
recordant-te quan no et tinc.
Per que viure és un instint
que amb tu se m'ofega
i desitja ser el que crema,
dins de tu cada nit.
M'agrades i punt,
vas dir-me.
I vas deixar-me
amb les galtes enceses
i la boca oberta,
la paraula muda
i una rialla tonta
que encara,
no s'ho acaba de creure.
Tranquil,
ningú sabrà
el que vas escriure
i jo intentaré oblidar-me,
per que sé que sóc
la cosa més simple,
el que aviat s'oblida
i mai més es recorda.
M'agrades i punt,
vas dir-me
i guardo cada paraula
com del tresor la millor joia,
per que potser per tu
segur que era,
una més de la llista
mentre que per a mi,
no era una opció,
ni cap conquesta,
era un sentiment
que per dins creixia.
M'agrades i punt
vas dir-me
i jo em vaig fondre en el desig,
de no morir-me
sense abans,
haver tastat
la teva boca.
Entra i tanca la porta.
La llum,
la vull en penombra.
Posa't al costat de la finestra
per que la lluna
retalli la teva silueta
i comença,
a despullar-te sense pressa.
M'encanta veure
com cada peça rellisca
i cau a l'estora
mentre jo espero,
assegut mirant
la pell que el desig imagina tenir,
aquesta nit en carícia.
Els sospirs creixen
quan et veig nua
i la desesperació,
em fa alçar per tocar-te.
Entra i tanca la porta
i comença a despullar-te.
Avui el desig tremola
i sols busca
que algú com tu,
vingui a estimar-me.
Em sec al bressol
d'una veu que em canta
i em diu amb paraules
lo que la música
em balla,
per on es passeja
allò que el desig crema
i deixa a flor de pell,
tot el sentiment
que ens escalfa.
Si tanco els ulls em transporta
on fàcil
seria perdre'm,
per no tornar mai més
i oblidar,
tot allò que fins ara
era amb el que creia.
Però he descobert que hi ha més,
que hi ha portes que s'obren
i d'altres que es tanquen
per deixar escapar el vent,
aquell vent que ens abraça
i ens deixa sense al·lè
cada cop que una veu
em canta
i em diu amb paraules,
allò que el desig crema
i deixa,
a flor de pell.
No sé que passa aquesta nit
que el rellotge va enredera,
enlloc d'avançar.
La lluna ja fa estona
que està penjada al cel,
prop del mateix estel
que vigila la son al nen
del veí del costat
i jo,
aquí esperant.
A que el sol deixi de dormir
per a que al dia deixi pas,
doncs la impaciència és un neguit
que em consumeix l'eternitat.
I la imaginació vola
i t'agafa de la mà
i t'acarona la galta
i no pot deixar de pensar
que bonic seria
si enlloc d'imaginar,
pogués ara,
estar al teu costat.
Tanco la finestra
i me'n vaig a dormir.
Demà serà un altre dia
per creure,
que qui sap
si en algun moment
un tren em farà arribar
per agafar-te de la ma
i acaronar-te la galta
i deixar de pensar
com és la teva pell,
sense necessitat de somiar.
De res serveix
tancar els ulls quan tu apareixes,
per que les imatges
que em donen les teves carícies,
en realitat es transformen.
I enlluernada em deixes
de les teves dots màgiques,
doncs allí on la roba sobra
de petjades
la pell vesteixes
i li dius als meus llavis,
que en silenci estiguin
i es deixin embriagar
per la dolcesa innata
d'aquell que sap tocar,
la nit en safata,
el sospir de la màgia
i el desig,
on la flama es creia apagada.
Potser serà
que el cel ha vingut
o una estrella a caigut,
qui sap?
Però jo sols sé
que respirar ara em costa
si m'imagino que tu,
deixes d'estar.
I mentre,
embriagada em deixes
després de tenir-me
on el sospir de la màgia
posa la nit en safata
i ens fa esborronar.
