Enlluernada em deixes

De res serveix
tancar els ulls quan tu apareixes,
per que les imatges
que em donen les teves carícies,
en realitat es transformen.
I enlluernada em deixes
de les teves dots màgiques,
doncs allí on la roba sobra
de petjades
la pell vesteixes
i li dius als meus llavis,
que en silenci estiguin
i es deixin embriagar
per la dolcesa innata
d'aquell que sap tocar,
la nit en safata,
el sospir de la màgia
i el desig, 
on la flama es creia apagada.
Potser serà
que el cel ha vingut
o una estrella a caigut,
qui sap?
Però jo sols sé 
que respirar ara em costa
si m'imagino que tu,
deixes d'estar.

I mentre,
embriagada em deixes
després de tenir-me
on el sospir de la màgia
posa la nit en safata
i ens fa esborronar.