Si realment no et costa tant,
descobrir la realitat,
i portar-me a la lluna,
ni que sigui per un instant.
La purpurina no sols vesteix les estrelles,
i rellueix en l'obscuritat.
Els meus llavis,
et sabran guiar.
Perdona si mai t'he oblidat.
La vanitat fa fer moltes coses,
i precisament no és estimar.
Recordar els teus petons,
m'han fet tornar del passat.
Trampa mortal.
Saps que sense ells,
no em puc pas alimentar.
Porta'm a la lluna
i et sabré recompensar.
Què voldràs?
El viatge a l'infinit,
ja fa temps que el tens pagat.
Torna quan et cansis de viatjar,
per les terres que mai et voldran.
Jo seguiré allí,
pensant,
que algun dia,
a la lluna,
potser el teu cor em portarà.
De camins i petjades,
en moltes situacions,
dibuixades.
Caminar sempre ha estat fàcil,
si saps on has d'anar.
El destí sempre et mostra,
la sorpresa del demà.
I no et queda altre remei,
que seguir caminant.
Doncs aquest sols ens porta,
realment,
on nosaltres volem anar.
Sempre hi ha un pic de distracció,
que ens pot fer perdre la direcció.
Però l'instint guia,
al camí marcat per la vida.
Ja t'hi pots encaparrar,
per molt que corris,
o vagis poc a poc,
el que hagis de viure,
viuràs.
El que hagis de sentir,
sentiràs.
Perquè en la línia de la vida
els camins ja estan marcats.
Teixit amb el color de la sang,
vesteix la copa sàvia,
d'aquell que veu amb delit,
al veure que la vida s'acaba.
El transparent del cristall,
li mostra amb ironia,
com la visió pot canviar,
depenent del qui se'l mira.
El gust d'aquest vi és diferent.
Intens en la primera besada
i que esclata gola avall.
Provocant el desig,
de tornar-lo a tastar,
i deixar-se emportar,
si la set és el que el crida.
La copa ja es va acabant,
i el vermell de la sang,
deixa lloc al transparent,
del cristall de la copa.
Crec, que la tornaré a omplir.
És bo de compartir,
les petiteses de la vida,
que a una la fan feliç.
Quan et mires al mirall,
serpentina de la vida,
per un dia vestida de blanc.
Recordes el pensament,
en el que pensaves no arribar,
a compartir la teva vida,
amb una altra part de braç.
I fer força tots dos junts,
us ajudarà apuntalar
l'estendard que us farà de guia,
en l'intent de fer-vos grans.
D'esperit.
D'ànima.
De sentiments.
I sobretot, d'humanitat.
I si mai,
potser algun dia,
arribeu junts al final...
tingueu per suposat,
que recollireu els fruits,
que en el camí haureu sembrat.
El vestit serà l'anècdota.
La música un record.
Les llàgrimes d'alegria,
l'aigua que regarà,
el que la vida inicia...
la llavor, del vostre amor.
Potser un petit pas no significa res.
I la lluita diària una debilitat...
Però jo no sé fer-ho d'altra manera,
que contemplant la realitat.
Cada dia és una perspectiva nova.
Un sentiment pròsper que creix.
El que m'ajuda a sortir del llit
i pensar que el meu jo,
d'alguna cosa serveix.
Per molt que la gent ho intenti,
i em trepitgi a cada instant,
tinc un "tu" una mica gran,
que sura enmig de tot aquest mar.
I encara que potser pensis,
que em falta un pèl de modèstia,
el mostrar-me tal com sóc,
m'ha portat a aquesta guerra.
No pateixis.
Vaig ben armada.
Innocència d'infant.
Experiència d'adult.
Paciència de gent gran.
Sols em falta esperar,
de nou,
les ganes de tornar a lluitar.
Res és teu.
Ni tu mateixa.
Ni l'aire que respires,
doncs no te l'has guanyat.
El teu cos queda difuminat,
darrere aquesta túnica,
que amaga el teu pecat.
El pecat de ser dona,
de patir,
de tenir fills i sentir.
De voler ser algú,
quan aquest algú t'ha eliminat.
En el seu món,
tu no ets res
quan ells parlen al teu voltant.
La llibertat és un sentiment,
que tu mai arribaràs a provar.
Lluitaràs,
ploraràs i cridaràs,
però ningú et sentirà.
La teva veu forma part
d'un record del passat.
I que més dona,
si el teu destí ja està triat.
Veure el món per un forat.
Dolça,
divertida i sensual,
teva boca em convida,
al plaer del que s'estima.
Ningú més que tu i jo,
en sabem la forma i dibuix.
Resseguida al llarg dels anys,
que ens ha mostrat sense vergonya,
les juguesques dels amants.
En els teus llavis tendres,
no em puc pas equivocar.
Si el teu desig és estimar,
benvingut el que es desitja.
El sentiment no ens pot fallar.
Em costa tant retenir-me,
que no em puc imaginar,
tenir la teva boca
i no poder-me-la menjar.
Més si algun dia em castigues,
i em deixes d'estimar,
la teva boca et recordarà,
que per un petó,
petit i dolç,
series capaç de robar.
