Ni tu mateixa.
Ni l'aire que respires,
doncs no te l'has guanyat.
El teu cos queda difuminat,
darrere aquesta túnica,
que amaga el teu pecat.
El pecat de ser dona,
de patir,
de tenir fills i sentir.
De voler ser algú,
quan aquest algú t'ha eliminat.
En el seu món,
tu no ets res
quan ells parlen al teu voltant.
La llibertat és un sentiment,
que tu mai arribaràs a provar.
Lluitaràs,
ploraràs i cridaràs,
però ningú et sentirà.
La teva veu forma part
d'un record del passat.
I que més dona,
si el teu destí ja està triat.
Veure el món per un forat.
ohhhhhhhhhh sera cuestio d'anar agrandant el foradet del mon!!presios marta
ResponEliminaMarta m´ha agradat molt. Un poema ple de sensibilitat i de tendresa.Preciòs. Una abraçada.
ResponEliminaMarta, soc l´Irene.... :) m´ha encantat, has donat tendressa a algo inhumá.....
ResponElimina