Diuen que no hi ha princeses
en un món normal,
que aquestes sols surten als contes
i es passegen a cavall
i totes tenen cabellera rossa
amb les galtes enceses
i un príncep de color blau.
Però jo n'he trobat una
que es vesteix de gripau,
i volta per la vida
dient que és normal.
Doncs no té cabellera rossa
ni porta corona,
per que ella sols té una ploma
i un trosset de paper
on cada nit una paraula
la porta a un indret diferent.
I allí,
on ningú la coneix
pot ser
la reina i senyora,
la que diu i calla,
la que somriu i plora,
la persona,
que encara que mai sigui princesa
somiarà que algun dia
algú la vindrà a buscar,
per que la gent que s'estima
també viu en mons normals
i es desitja
i es toca,
encara que siguin gripaus.
No cerquis a ningú més.
Jo seré aquella
que et traurà la vida
i te la tornarà donar,
sense preguntar,
sense demanar...
Amb tot el sentiment
i amb més desig
del que mai,
hauràs pogut somiar.
A la meva matinada li dic
que vull passar la meva ma
per la teva esquena
i deixar a anar la meva boca,
on el pecat
té nom i propietat.
I que la dolcesa
ens vesteixi la nuesa
per que serà l'únic,
que l'instint ens salvarà.
Per que tu explica-li a dos boques
que no paren de somiar,
que estiguin a dos pams
sense provar,
no sols el que desitgen
si no pel que serien,
capaces de matar.
Jo seré aquella
que et traurà
i et donarà,
sense preguntar,
sense demanar...
Tu,
no cerquis a ningú més.
Em ve de gust dir-te
que sense tu,
ja no puc.
No puc esperar
que el temps arribi,
que el silenci calli,
que l'amor s'esperi
i el t'estimo sigui
allò que sols,
ompli un buit.
Per que la impaciència
em rossega per dintre
i em diu
que segur,
no hi ha ningú més com tu
encara que visqui mil vides
i sense voler
a vegades,
en tanqui els ulls.
I me n'adoni
quan arribin les llàgrimes
que vaig equivocar-me
al pensar
que tu no sentiries,
que tu no estimaves,
que tu no erets
tot allò que em ve de gust dir-te
i potser ara,
ja no puc.
De valenta no em vesteixo
però em deixo despullar
si són les teves mans que ressegueixen
allò que voldríem fer etern,
sense necessitat de respirar.
Però no pateixis
jo ja no em perdo
per que sé tots els camins,
doncs la meva llengua és tafanera
i es passeja sense pena
on l'amor és un desig.
Allò que esclata en la mirada
i no es pot contenir en sospir
amb la porta tancada
i la boca oberta
sempre esperant que aquesta,
no vulgui sols l'esperit.
Per que la carn és feble
i més amb tu al davant,
en el recorregut d'un coll
caient esquena avall
per morir entre les cames
quan amb la meva llengua t'ensenyo,
tots els plaers de la carn.
Ningú ens coneix.
Sols som dos
que en el teu llit s'estimen.
Dos que no necessiten res més
que ser amants de nits
fora dels ulls,
que tot ho miren.
Dels que aprenen
amb el tacte de les carícies
a fer que les estrelles,
siguin senyals
de dos cossos
que mai es perden.
Dos que busquen
i d'amagat es troben
en unes escales fosques
que porten al desig,
al desig de dos boques
i unes mans que tot ho toquen.
Segur que si ens veiessin
muts es quedarien,
mes a nosaltres que ens importa
doncs les nostres llengües
ja estan ocupades
en explicar-li als sentiments,
com es camina en la fosca.
On erets fins ara?
T'he buscat tota la vida.
No és un retret,
és una pregunta feta en carícia
com quan es noten unes mans,
per primera vegada.
La sorpresa,
el magnetisme,
aquella sensació
que dóna rampa.
Els ulls que busquen
i enamorats queden.
Per que molt no fa falta
per deturar la memòria
entre el parèntesi dels teus braços
i escoltar la teva veu,
acaronant la paraula.
On erets fins ara?
Jo,
suposo que esperant
a trobar una fada
per poder tenir-la
quan el sol s'amaga,
i dir-li a cau d'orella
que és meva.
Per que mentre tots reien,
jo esperava
i ara sóc jo el que riu
mentre els altres,
busquen la seva.
Som dos desconeguts
que sols s'escriuen paraules
però dins de cada ratlla
la imaginació,
no deixa pam sense carícia.
Per que ella corre molt
i encara,
quan just surt el primer hola,
ja t'imagina.
Com serà la teva olor?
Quina roba portes
i si avui,
has tingut un bon dia.
Ell espera pacient l'hora
per escriure mentre pensa,
que deu estar fent
la seva desconeguda.
Però ella sols és una més
que intenta dibuixar la paraula
i somriu mentre li diu,
que ja fa estona l'esperava.
I entre un què i un com,
un punt i una coma
i ha un quelcom,
que encén la màgia.
La de dos desconeguts
que sols s'escriuen paraules,
on la imaginació
no deixa pam sense ratlla,
dins de cada carícia.
