M'he trobat al mig del no res
esperant alguna cosa,
però encara no sé el què és.
Quan de sobte un trosset de tu
ha tornat a mi
i m'ha dit
des de l'altra part de món,
que mai es pot dir mai.
I el que fa bategar el cor
torna a aparèixer
sense importar-li la distància,
per que no sembla que siguis lluny
sinó molt aprop
i poguéssim tornar a ser allò
que jo tenia com a record.
Guardat per si de cas,
doncs mai se sap
quan ens farà falta,
esperant el moment oportú
on un petó ens va fer somiar
anar al lloc on cada nit
amb els ulls tancats
i l'esperit,
toquem estels amb les mans.
Allí t'espero
on per si de cas,
mai es pot dir mai.
No sé si ho saps
però avui,
podria dir-te tantes coses...
De velles,
de noves,
però mai mentides,
ni mitges veritats camuflades.
Potser no sols serien
paraules blanques,
per que no puc deixar d'imaginar-me
el gust de tocar-te
i sentir com tremola
el teu cos,
la meva veu
i allò que és nostre,
que es pensa al detall
quan la nit es fa fosca
i la son,
ve a buscar-me.
Però hauré de callar-me
i no dir-te,
que vull que siguis
important en la meva vida.
Que et desitjo a cada instant
amb força,
amb impaciència,
amb moltes ganes.
Però millor que calli,
o tots descobriran
on va el meu cap
al llegir el teu nom,
al sentir la teva veu
i al veure la teva imatge.
Per que ja ho diuen
en boca callada,
els petons no marxen.
No vull plorar més
ni quedar-me sense veu
per pensar,
que algun dia
per a tu,
no puc ser res més
que allò,
que potser tremola.
La feblesa d'un t'estimo
en la meva boca,
la llàgrima que rellisca
per la galta,
que la teva carícia enyora.
El silenci de dos
esperant que la distància
sols sigui
un mal record,
una tempesta,
que qualsevol vaixell supera.
Però no vull ser res més
que la teva realitat no desitja,
no dibuixa,
no espera.
No somia al tancar els ulls
ni tornar a ser aquella
que es sacrifica,
quan la lluna penja al cel
plena de paciència.
No sóc important
però potser sí única,
no per com sóc,
sinó per lo molt que t'estima.
Començar és un instant,
que amb una mica de sort,
encara ens espera.
Per ser millors.
Per viure instants.
Per somiar possibilitats infinites
que criden,
que ploren,
que riuen.
Que miren al futur
i no s'espanten.
Que recorden sense recances
i que pensen que el demà,
sempre serà millor.
Per que així ha de ser,
per seguir endavant
i sargir una vida
amb doble puntada.
Per que mai
es pugui descosir
i oblidar,
que quan l'agulla es clava,
no sigui sinó per unir
un cor que batega
amb una boca que respira
i una ànima que somia
que viure,
és el millor que hi ha.
Ara em faré diferent.
La que era, s'oblidarà.
La que és s'esborrarà
per inventar-se de nou.
M'enganxaré on les paraules
em facin de coixí
per que si torno a caure
no em trenqui més
i em deixin dir,
que els sentiments
són dels que callen
i es deixen sentir.
Seré pared,
taula,
cadira.
Una cosa que no viu,
que no té cor,
ni ànima,
ni al·lè.
La part inert de la vida,
la foscor d'una nit que crida,
el perill d'una guspira que crema
i no entén per que,
a tu mai t'oblida.
Potser serà
per que mai has marxat,
per que sempre has estat,
per que avui he pensat
que l'ahir,
podria tornar a ser demà.
No et vull mentir
i callo
i així et menteixo més,
que quan et dic que t'estimo.
Escric
i així ho difumino
per que ningú es senti atrapat,
ni compromès,
amb les paraules que dic
o penso.
Sé que per tu
no tenen importància.
Que més dóna
una llàgrima
o una carícia,
doncs la teva ànima no entén
per que la meva sospira.
I així ha passat l'instant,
el sospir,
la màgia
i el desig,
esperant,
sempre esperant
a que tu la treguis dels somnis
i la facis realitat.
En una cambra humida
la foscor la cega.
Les tenebres li ensenyen
que l'instint
mai necessita llum,
per que sol camina.
Els ulls no li fan falta,
el tacte farà la resta.
La porten on l'amor
convida a la mort
amb flaire de sang fresca.
Mes ella no té por
i s'endinsa,
on el cor batega
per conèixer un nou món
envoltat de tenebra.
Ell l'espera
assegut on la lluna
li mostra la seva silueta.
Se l'estima.
La desitja.
Vol que en sigui
la seva reina,
mes el preu que ha de pagar
no sap no la durà.
I no pot reprimir-se
i quan la té aprop
on els seus llavis
li besen el coll,
la mossega.
La marca de la mort
li menja l'ànima,
però a ella ja res li importa
doncs l'eternitat
ja és,
per sempre seva.
