Començar

No vull plorar més
ni quedar-me sense veu
per pensar,
que algun dia
per a tu,
no puc ser res més
que allò,
que potser tremola.
La feblesa d'un t'estimo 
en la meva boca,
la llàgrima que rellisca
per la galta,
que la teva carícia enyora.
El silenci de dos
esperant que la distància
sols sigui
un mal record,
una tempesta,
que qualsevol vaixell supera.
Però no vull ser res més
que la teva realitat no desitja,
no dibuixa,
no espera.
No somia al tancar els ulls
ni tornar a ser aquella
que es sacrifica,
quan la lluna penja al cel
plena de paciència.
No sóc important
però potser sí única,
no per com sóc,
sinó per lo molt que t'estima.
Començar és un instant,
que amb una mica de sort,
encara ens espera.