dimarts, 19 de març del 2013

Començar

No vull plorar més
ni quedar-me sense veu

per pensar,
que algun dia
per a tu,

no puc ser res més
que allò,
que potser tremola.
La feblesa d'un t'estimo 

en la meva boca,
la llàgrima que rellisca
per la galta,

que la teva carícia enyora.
El silenci de dos
esperant que la distància

sols sigui
un mal record,
una tempesta,

que qualsevol vaixell supera.
Però no vull ser res més

que la teva realitat no desitja,
no dibuixa,
no espera.
No somia al tancar els ulls
ni tornar a ser aquella
que es sacrifica,
quan la lluna penja al cel
plena de paciència.
No sóc important
però potser sí única,

no per com sóc,
sinó per lo molt que t'estima.
Començar és un instant,

que amb una mica de sort,
encara ens espera.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada