Dràcula

En una cambra humida
la foscor la cega.
Les tenebres li ensenyen
que l'instint
mai necessita llum,
per que sol camina.
Els ulls no li fan falta,
el tacte farà la resta.
La porten on l'amor
convida a la mort
amb flaire de sang fresca.
Mes ella no té por
i s'endinsa,
on el cor batega
per conèixer un nou món
envoltat de tenebra.
Ell l'espera
assegut on la lluna 
li mostra la seva silueta.
Se l'estima.
La desitja.
Vol que en sigui 
la seva reina,
mes el preu que ha de pagar
no sap no la durà.
I no pot reprimir-se
i quan la té aprop
on els seus llavis
li besen el coll,
la mossega.
La marca de la mort
li menja l'ànima,
però a ella ja res li importa
doncs l'eternitat
ja és,
per sempre seva.