Si quan li dius al meu cor que escolti
es deturés el temps,
potser em faltaria l'aire
per respirar-ne les ganes
que de tu em sobren.
Recorrent la teva pell
series el pecat
que voldria tastar la meva boca.
Per que en somnis ja he imaginat
tenir-te, on les carícies
trenquen les normes
i ens ensenyen el compàs
dels sospirs que ens esgoten.
On no hi ha motius,
sinó ganes.
On no hi ningú,
sols nosaltres
esperant,
a que passejar pels nostres desitjos
ens obri les portes
a l'infern més gran.
Allí on el cel
es toca a palpentes
i no es necessita veure-hi
per estimar,
sempre et voldria tindre.
Aturant el temps
per que l'eternitat,
fos la nostra còmplice.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es parés el temps,
segur que seria menjant un sospir
de la teva boca imaginant-me,
que n'és fruita madura
a punt de provar-te.
Allí on el cel
es toca a palpentes,
no es necessita veure-hi
per desitjar-te.
Els vitralls esmorteïts
de finestres brutes,
retallats al compàs
de feixugues converses.
On el blanc i negre del cel
desdibuixa les ombres
i el temps arraulit en un racó
veu passar les hores mortes.
La pluja a regat els carrers
i ha deixat les flors molles,
mentre el silenci sepulcral
ens deixa sentir el compàs
de les agulles brodant amb les mans,
d'algú que conta històries.
A la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta
m'expliques que en la vida
no tot són clavells i roses.
I em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
que ha vist fam,
guerres i penúries.
Qui pogués tornar enredera
a resseguir
de les teves mans les arrugues...
Et recordaré per sempre més,
per que un trosset de tu
sempre serà viu en mi
fins que jo mori.
Quan em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
a la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta,
escoltant,
feixugues converses.
Seré jo avui.
Però sols tu ho sabràs
reflectit en la mirada
de cristalls desdibuixats,
caient en llàgrima.
La por em dirà a cau d'orella
si mai he sabut triar
com viure la veritat
de la meva ànima.
Seré forta,
no pateixis per ferida
doncs la sang es cauteritza
en la paraula.
En la que dic,
en la que sento,
en la que escric
potser pensant que algun dia,
sortirà de la pantalla
i arribarà a la casa teva.
I serà un trosset
el que t'acompanyarà la vetllada
on la son sempre ens espera,
com eterna guardiana.
Avui, tinc cristalls a la butxaca
que m'ensenyen,
el camí de tornada.
Per cert,
gràcies per la paciència
d'aquell que espera en matinada
la carícia del poema
qui sap,
si avui,
fet paraula.
No sé si sabré dir-te
que em fas falta,
que necessitaré d'allò
que no es diu amb paraula
i espera per inèrcia
a tothora l'ànima.
Que a la nit,
li mancarà una estrella
i per sempre un somriure
que indueix a la màgia.
Avui és,
com si l'aigua del mar
es tornés dolça,
la primavera freda
i respirar,
una costum passatgera.
Un dia,
vas decidir trencar
el vincle que ens unia
i em vas dir,
que no necessitaves
de la meva paraula,
de la meva carícia,
ni la meva ombra.
Ara,
no sé si sabré dir-te
que em fas falta,
però intentaré dibuixar poesia
per explicar-te la història,
d'algú que encara somia
que l'aigua del nostre mar,
es torna salada.
Però no sé si sabré dir-te
que avui em fas falta
dins d'una primavera freda
que necessita del teu somriure,
per sempre fer màgia.
Algú compta les hores.
Al carrer ja és tot apunt.
Ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
Li han dit que hi ha algú
que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes,
sense necessitat de mirar-te als ulls.
Pensa que això és impossible,
que ningú en té aquesta virtut
i innocent com un nen petit
obre la seva ment,
al que fins ara li era ocult.
I es descobreix enganxat a sensacions
que sembla que s'hagin escrit per ell.
Res més enllà.
Tothom té sentiments
dibuixats a flor de pell.
El que ell no sap
ni sap ningú,
és que no hi ha màgia.
Ella mai serà algú.
Sols un instant perdut
on les lletres troben la paraula
en un obrir i tancar d'ulls.
Li han dit que cada nit escriu lletres,
que li demana un desconegut
i que fa ballar les ànimes
quan ja han posat les estrelles
i encès totes les llums.
Hi ha una part del dia
on somio que la teva ombra
és la meva companya.
M'acaricia l'esquena
i dibuixa somriures
en la meva boca.
Em porta lluny
on no hi ha cap problema
i em diu a cau d'orella
que sé fer màgia.
No sé si diu mentides,
doncs no en conec d'altra
que vingui a les nits
a dir que sóc seva.
Tanco els ulls
i me'n fio d'on em porta.
Amb els anys,
s'ha guanyat el títol
de guia en la fosca.
Qui sap on és ara amagada
i si aquesta nit tornarà
a dur-me,
on la lluna n'és guardiana.
Jo l'espero com sempre,
entre l'estrella del cel
i la seva boca
allí on sempre diu,
que en faig màgia
sense pronunciar paraula.
Escoltant-te en la llunyania
m'imagino la teva veu trencada,
dient-me que la teva vida
ja no té màgia
i les ganes de somriure
han fugit de la teva ànima.
Cada dia somies que la tristesa
marxa quan el sol arriba
i venen nous colors
que inunden,
una altra matinada.
Que les llàgrimes no són penyora
que cap peatge paga
i que surten d'alegria per gaudir
de qualsevol rialla
encara que aquesta,
en sigui petita.
Per que no hi ha diners
per comprar
cap minut de la nostra vida.
Llavors ja saps que has de fer.
Eixugar la llàgrima,
cosir la veu trencada
i dir-li al teu cor
que encara has de donar molta guerra.
Qui sap,
potser sense tu saber-ho
hi ha algú que ja t'estima.
