Em fas falta

No sé si sabré dir-te 
que em fas falta,
que necessitaré d'allò 
que no es diu amb paraula
i espera per inèrcia 
a tothora l'ànima.
Que a la nit, 
li mancarà una estrella
i per sempre un somriure
que indueix a la màgia.
Avui és, 
com si l'aigua del mar
es tornés dolça,
la primavera freda
i respirar, 
una costum passatgera.
Un dia,
vas decidir trencar
el vincle que ens unia
i em vas dir, 
que no necessitaves
de la meva paraula,
de la meva carícia,
ni la meva ombra.
Ara,
no sé si sabré dir-te
que em fas falta,
però intentaré dibuixar poesia
per explicar-te la història,
d'algú que encara somia
que l'aigua del nostre mar,
es torna salada.
Però no sé si sabré dir-te
que avui em fas falta
dins d'una primavera freda
que necessita del teu somriure,
per sempre fer màgia.