M'encanta
quan et miro i tu no em veus,
allí, de boca terrosa,
despentinada,
feta un manyac
tota còmoda,
sense importar-te res més,
amb els ulls clucs
deixant que l'aire,
es passegi per on els meus
sempre es perden
i mai obliden,
on les meves mans t'enyoren
i la meva boca
assaboreix el teu nom
mastegat per la paciència,
on el temps no té hores,
i la setmana no te dies,
on els mesos passen
a petites passes o llargues
depenent de les carícies,
per què l'eternitat pot esperar-se
mes jo,
quan et miro i tu no em veus,
tinc pressa,
pressa per tenir-te.
No en sé més.
Sóc sols un petit bocí
que intenta sobreviure,
a vegades a batzegades
i sovint sense destí,
però sempre,
amb la mateixa fita,
ser jo mateixa
encara que em pugui perdre
i necessiti que algú em trobi
perquè el més important
en aquesta vida,
és compartir
i deixar volar la imaginació,
aquella que ens junta
amb una bona copa de vi
i un somriure als llavis,
aquella que ens porta a pensar
què no importa on
ni quan
sinó amb qui,
perquè a vegades,
sols una mirada atura el temps
i la resta,
deixa d'existir.
Hi ha gent que no sap
que té entre mans
fins que ho toca,
mentre d'altres
sols imaginant,
en descobreixen la seva màgia.
Perquè totes les respostes
no estan entre les paraules,
sinó en els silencis que les callen
i ens fan ser
quelcom més savis,
doncs, suposadament,
les escoltem abans de dir-les.
Però tot canvia
quan l'amor entra en revel·lia
i agosarat ataca,
per què ningú para un batec
en mig d'una lluita.
Aquella,
que ens deixa ferida
encara que no sigui mort immediata,
perquè estimar,
és un joc de mans
d'on pot sortir,
la millor victòria
o la pitjor fugida,
tot depèn de les mans,
del que toquin
o qui sap,
del que imaginen,
perquè les carícies,
sovint comencen amb somnis,
fins que es materialitzen.
Qui fa màgia
mai ho conta,
sols ho practica.
Perquè hi ha secrets,
que sempre,
es porten a la tomba.
Sexe s'escriu amb ix
i amb la inicial del teu nom
i la teva boca enganxada a la meva.
Amb la roba que sobra
i el desig que batega,
i amb una llegua que es passeja,
entre el pit i la natja,
el clatell i l'orella
i s'atura,
per agafar confiança
on la pell batega.
La nuesa,
deixa pas a l'esclat de màgia
on no importa el què,
sinó qui la fa
i amb qui es cuina
allò que algú diu que és,
pura delícia
sols d'olorar-la,
de sentir-la on els llavis
busquen tendresa
i sempre troben
aquella varietat de sabors,
que mai atipen.
Per què ja saps
que sexe s'escriu amb ix,
amb ix de sexe
on la llengua,
sempre té gana d'aventures
i les mans,
ganes de perdre's.
Qui no en sap més,
desesperadament et busca
perquè necessita
un tu que li doni,
allò que mai està escrit,
però sovint ens fa falta
sense tenir un motiu,
ni una ratlla marcada,
quan l'instint és la coartada
per continuar encara viu.
Perquè de sobte,
les hores tornen a tenir importància
i ràpides fugen
sols d'imaginar-se que existeixes,
mentre el meu cap encara es pregunta,
on estaves,
on erets,
mentre jo respirava
i tu potser reies
i passejaves per la vida.
I jo, sense saber-te...
i ara que et sé,
sols vull tenir-te,
perquè tothom
necessita un tu que li doni,
aquell motiu sense coartada,
per seguir encara viu.
Qui no en sap més,
desesperadament et busca.
Ningú en sap tant com tu
i per això,
ningú més em fa falta,
perquè ningú com tu,
pronuncia tan bé aquesta paraula
i l'abandona als meus llavis
sempre despullada,
directa,
planera,
vestida de ganes
i fent somiar a la que l'escolta.
Xiuxiueig de síl·labes
encadenades de carícies,
on la llum s'apaga
i la penombra deixa de ser,
allò que ens desabriga
per acalorar la nostra llengua
quan la diu,
enmig d'una follia incontrolada
de sensacions
que sols criden,
que no t'oblidis mai d'estimar-me.
Torna-la a dir!
Ja saps com m'alimenta
sentir-la,
perquè ningú,
en sap tant com tu,
de dibuixar-la en la meva pell
i deixar-la allí tatuada.
T'estimo fins a l'infinit
d'anada i tornada.
Potser no sóc res més
que algú que busca
qui sap,
on té la vida
guardada la veritat
i amb el cor es pregunta
si realment existeix el motiu
que el faci bategar per instint
i no sigui una màquina qualsevol,
que qualsevol pot tenir
i destruir amb un sospir
quan ja no en tingui més necessitat
de fer-la servir.
Potser no sóc res més,
qui sap,
que un instant oblidat,
un moment perdut,
un record esborrat.
Sentiment o engany,
desig buscat
o imaginat,
un petit bocí de res
que algú un dia es va trobar,
entre el seu cor
i el seu cap.
