Per la gent que mai té temps
ens hauria de veure per un forat,
com fem del nostre un xiclet
que estirem
i estirem fins a un llit,
la cantonada més propera,
una cuina embolicada
amb els estris de menjar
i no ens importa,
si al cel hi ha lluna
o encara és matinada
quan la fam de pell,
ens ve a visitar.
I comença pel coll
i segueix pel braç
i torna a la boca
la gana d'endrapar,
els pits,
la panxa
i et deixo seguir
on l'esquena ja no és,
per tornar
al punt mig d'un plaer
que sempre es fon,
quan el toques amb els dits.
I et demano més,
per què no puc parar
aquella necessitat que tinc
de fondre'm amb tu per arribar,
on es tanquen els ulls
i de les boques surt
el crit,
que no es pot ofegar.
Però menys mal
que la gent no ens pot veure,
perquè els hi hauríem d'explicar
com ens ho fem
per fer l'amor,
quan el desig té pressa
i més, no es pot estirar.
Batejaré el teu nom
amb el silenci dels meus llavis,
rodejaré el teu cos
amb l'abraçada dels meus ulls,
li diré a les meves mans
que del teu cor
en compti els batecs,
per respirar-los al mateix temps
i que siguin,
sempre per mi.
Deturaré el temps
metre et faig l'amor,
perquè no vull que mai t'oblidis
de qui et fa
els millors petons
i qui et va ensenyar a dir,
en vull més
cada cop que,
la necessitat t'esgarrapa l'ànima
i te'n recordes
de què algun dia algú
va decidir que tu,
series aquell sentiment
enganxat a un nom
batejat per un silenci,
que no necessitava paraules.
D'aquell remolí
d'aigua fresca,
on el meu pensament es perd,
on el meu cap guanya força
en trec la mà molla
i em fa sentir que en la vida,
puc ser quelcom més
que una petita espurna,
que encén una gran flamerada
de la foguera que em crema.
I així,
contagiada d'esperança,
camino amb la cara ben alta
cap un futur incert
però amb la valentia,
de no quedar-me mai sense veu
i cridar quan més faci falta
que encara que jo tingui por
aquesta no m'espanta,
per què en sóc forta
i decidida
que la meva llengua,
sigui coneguda arreu.
Més enllà de la meva terra,
on els meus ulls ja no fiten
però el meu pensament vola,
allí on dir que sóc catalana
sigui un orgull
i no una pena,
on la sardana i el pa amb tomaca,
el mar i la seva brisa,
la "Moreneta" i l'ou com balla,
siguin la identitat i l'energia
d'un poble que brama,
que necessita independència.
Avui sembla
que tingui el cos mig adormit,
que les cames estiguin molt cansades
i la llengua
no vulgui parlar.
I m'assec al sofà per recordar,
les carícies que ahir a la nit
es passejaven per l'esquena
d'una dona valenta,
disposada sempre a lluitar.
On sense por s'endinsava
a un amor desconegut,
abraçant-se al desig
de tornar a sentir-se estimada,
després de tant patir.
Es mira al mirall,
té les galtes rosades
i el somriure dels seus llavis,
li delata la felicitat.
La felicitat
que ahir a la nit,
en forma de carícies,
passejaven esquena avall.
Per què res ens atura
quan tot camina i batega
i en energia es transforma,
lligada a un moviment
que mai es para
i sempre desitja,
seguir endavant.
Per què qui no respira
no sap el que és viure,
on patir i somriure
es lliguen les mans
per subsistir a les penúries
en cas que l'ànima,
en pateixi fam.
Endavant
sempre endavant,
com un triomf que a vegades costa
i d'altres,
ens arriba
com un gran regal.
La màgia no té explicació,
la vida tampoc.
El plor d'un infant,
el primer raig de sol,
la força que ens impregna
pensar,
que per molt que caiem,
ens acabarem sempre aixecant
perquè lligada al moviment
la vida va passant,
afortunadament.
Si et pogués somiar,
dormiria tot el dia
per no deixar-te de pensar,
perquè desperta
hi ha dies que no et tinc
i no sé per on camines
ni amb qui parles
i enyoro les paraules
que vesteixen les distàncies,
quan el tot necessita
saber que em recordes
i que de tant en tant
en mi penses,
ni que sigui,
amb petites coses.
L'egoisme em tanca
i em diu que vull ser l'única
amb qui dorms abraçada
i que t'aferris a la meva pell
per si el demà
ens fa oblidar,
tot el sentiment
que tenim fins ara.
Traïdora la por
que m'omple de dubtes,
quan no puc veure dels teus ulls
la seguretat que sóc
el que dius,
aquell tot que es veu petit
però que tu
sempre fas gran,
amb els teus actes.
Què diu el silenci?
A vegades sols un sospir
que fuig de les ganes,
per anar a reposar.
D'altres,
la buidor que s'omple de paraules
que ningú sap contestar
i es queden dins del nostre cap,
esperant resposta.
Un bocí de temps,
potser massa llarg
que ens escanya la gola
i deixa seca la boca,
de tant pensar.
L'inici del no res,
o el començament
de tota cosa.
El quadre per fer,
el poema per escriure,
el sentiment nu
que necessita vestir-se
perquè ningú pensi,
que vol exhibir-se
amb dolça crueltat.
Què diu el silenci?
Res,
ja fa estona
que s'ha callat.
.jpg)
