Confiança

La vida ens dibuixa cercles concèntrics,
units per línia fina.
La construcció de la confiança,
es fa dia a dia.
Torres més altes han caigut.
Torres més petites cada dia creixen.
La voluntat és d'un mateix,
de trencar o no les regles.
El sacrifici pot ser molt dur,
la recompensa molt sàvia.
El que vol recollir el fruit,
primer ha de plantar llavor,
per ser recol·lector
del sentiment més pur.
La confiança és una ratlla,
dibuixada en un paper,
molt petita i estreta,
que s'amaga quan té por
i surt quan es torna valenta.
Educar els sentiments
és de difícil control.
Confiança és un tresor,
dibuixat en el cor,
que tremola en la foscor,
i és perd quan és fa malbé.

Distància

La línia fina,
entre la bogeria i la cordura.
Els metres que falten per donar-te la mà.
El temps que falta per tornar-te a estimar.
El voler oblidar
posant la cuirassa,
per si tenim por de tornar a lluitar.
La segona oportunitat de la vida,
que ens ajuda a pensar.
Els pams que falten per recórrer,
viure amb tu l'eternitat.
Dos punts separats,
que potser no es volen tornar a unir.
Potser serà millor així,
per no acabar fent-nos mal.
El adéu que sempre és marca,
en la pell del nostre temps.
El desig creix amb la distància,
disfressat de sentiment.
Camino sense pressa,
deturant-me cada instant.
Potser si m'enganyo a mi mateixa,
la distància esborrarà,
les ferides mal curades,
del que fou el meu passat.

El que escric

Escriure és sentir.
El poder de la imaginació fet paraula.
Fer camí,
resseguint cada ratlla,
explicant sentiments de trossets 
retallats de la meva ànima.
Intentar lligar mots 
i que tinguin concordança.
És com ballar amb el diable
que no saps mai quan t'enganya.
Com la paraula.
Depèn qui la diu,
depèn qui l'escriu,
és d'amor o d'odi,
simpatia o enyorança.
Escriure és com tocar un instrument
del que traiem tota la màgia.
És cuinar a foc lent,
el que quedarà de per vida.
Les paraules se les emporta el vent.
L'escriptura és de vida infinita.
Escriure és un tremolí
que em passa pel cos,
quan us vull explicar,
les flaqueses del meu cor.
Permeteu que sigui justa,
i no deixi mai d'aprendre.
Cada mot que us escric,
és el que a mi em dona vida.

Esbossos

He agafat un pinzell,

i he començat a dibuixar,

el que per tu és un somni,

i per mi la realitat.

Els traçats són imperfectes,

difícils de definir.

Dibuixar per mi no és fàcil,

si el pinzell és fa petit,

cada cop que et tinc amb mi.

Despullada de perjudicis,

ressegueixes la meva anatomia.

No cal saber dibuixar,

per ensenyar-te a estimar,

un trosset del que t'estima.

Barrejar els colors no és fàcil,

i entre llums i ombres ballem,

sense saber distingir,

entre els teus somnis 

i els desitjos de la meva ment.

El dibuix és proporcionat al sentiment.

O almenys això pensava.

La realitat s'ha distorsionat,

quan s'ha mirat en el mirall,

i n'ha trobat un tros trencat,

de la meva ànima mutilada.

He agafat un pinzell,

i he començat a dibuixar,

el que per tu és un somni,

i per mi,

sempre serà somiar.

Adéu

El que es diu sense ganes, 
a qualsevol hora perduda.
El que no detura el temps,
ni el sol,
ni la lluna.
El que no te pietat
de cap llàgrima distreta,
que s'escapa del cor,
sense preguntar si interessa.
El que dibuixa el final,
des d'un bon principi,
i cau sostingut 
dins el malefici.
El que surt de la boca,
quan un s'equivoca,
o si més no,
quan d'orgull es respira,
sense cap anestèsia.
El que s'enganya pensant
que hi ha una tornada,
que vesteix de calor,
l'hivern que comença.
Si la valentia té un preu,
el destí ha decidit,
que al final del meu camí,
el missatge ja és escrit:
Adéu, 
és el que us dic.

Èxtasi

Esperant els teus llavis,
el delit em consumeix,
i l'intento disfressar 
de pauses enganyades.
Procurant dissimular,
em mossego el desig
de tenir-te per a mi. 
Com que no et vull espantar,
decideixo esperar,
per si l'èxtasi aquesta nit
es decideix presentar,
entre les postres i el vi.
Mirant-te als ulls penso,
que les paraules sobren,
que els actes falten,
i que els minuts passen,
sense haver donat el pas.
El sentiment que m'inunda,
és de difícil control,
quan ja no sé dissimular,
que el que vull en aquests instants
és que em mengis a petons.
Quina pista vols que et doni?
Sols mira'm als ulls.
Els llavis s'han quedat muts,
esperant la decisió,
que el delit consumeix
en aquesta habitació.

Ja sé el que vull...o potser no...

Quan tot comença a ser fàcil,
quan sembla que tot ha passat,
arribes com un remolí,
arrasant la meva vida
sense deixar-me decidir,
si et vull tenir al meu costat.
El teu poder és tan gran,
que no em fa por equivocar-me.
Potser serà la confiança,
o aquest sentiment ocult.
Potser serà l'enyorança
o el necessitar saber 
què era jo per a tu.
El record dels teus llavis,
em desperta la passió,
que dormida,
respira,
amagada en un racó.
Buscant la sinceritat del meu cor,
em trobo amb la paret de la ment.
El misteri provoca desig,
dels teus llavis de caramel.
Si tota seducció és innata,
no cal que et digui el que jo he aprés.
L'amor és una aventura,
on segur no hi caven tres.