Enfilaré la llengua pel teu cos
i li diré,
que el gust és nostre.
Que no es necessita
llum per estimar-te,
però que tampoc molesta quan la tinc,
perquè sempre,
em guio pel tacte.
Que l'amor es desfà
en la saliva
i molt més en el gust
perdent-se amb el blau dels teus ulls,
quan aquests em miren.
I que repetir és imperatiu
sempre que el cel
baixa amb tots els estels,
quan em fas arribar a l'orgasme.
Doncs, qui és el valent que s'atura
i no vol embriagar-se,
si renàixer significa estimar,
i estimar el plaer de tenir-te.
Enfilaré la llengua pel teu cos
i li diré que avui,
el meu cos et desitja.
Podríem fer
que la meitat de nosaltres
fos una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.
Material de supervivència
fent de l'ànima la motxilla
i de la resta,
el racionament d'una bufada,
el sentiment d'una mirada inquieta,
el tremolor per l'espatlla
i l'aire pur,
que sempre ens dóna vida.
Podríem fer
que l'enyor fos sols una paraula
i esborrar-la quan ens molesta
transformant-la en carícia,
si aquesta ens esgarrapa.
Una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.
Et tinc
on aquell racó de mar
fa les ones arrissades,
en un retall de cel
cobert de glòria
que, a vegades,
es mor de pena
i renaix en cabussar-se,
allí on més mullen les ganes.
Un trosset dolç de pastís
que volem fer etern en la boca,
en l'aclucada d'ulls que convida
i en la mà,
que descarada tot ho toca.
Et tinc lluny però prop,
en una caixa de sorpreses,
tancant portes,
obrint finestres,
on els secrets sempre imaginen
que un dia ja no seran paraules
si no coses que sols l'amor,
pot convertir en actes.
Allí et tinc.
Un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa
si el destinatari,
no ho desitja.
Això sóc jo,
la llibertat feta paraula.
Un batec que potser tremola
de tant estimar
o qui sap,
un sospir,
un punt en l'infinit
que busca qui el trobi
i li digui
que el millor,
sempre està per venir.
Una partícula
que sempre somia,
ser la princesa de la festa
amb granota a la faldilla
convertida en príncep,
quan tothom diu,
que és impossible.
La que plora i riu,
però sobretot,
la que és ella mateixa.
En això consisteix la llibertat,
en un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa,
si el destinatari,
no ho desitja.
Diuen que vols seduir-me,
que els teus ulls
no deixen de mirar-me
per si poden derrotar-me
i que les teves mans
voldrien ser les paraules,
que hom pensa mentre actua.
Els teus llavis
el compàs de les carícies,
el teu al·lè,
la silueta retallada,
del plaer a totes hores.
El teu cor,
la màquina perfecta
que gronxa la meva ànima,
quan aquesta plora.
Diuen que vols seduir-me,
que vols treure un conill
d'un barret de copa,
bombolles de colors
que mai esclaten,
portar-me al cel
amb els peus tocant al terra
i dir-li a la primavera,
que si us plau,
a partir d'ara,
sigui eterna.
Diuen que vols seduir-me.
Jo penso, però,
que l'únic que vols,
és estimar-me.
Qui sap si avui em despullo
i submergida en aigua freda,
deixo de respirar de la teva boca
i amb la llengua de foc esculpeixo
dotze normes incorrectes
que mai s'haurien de seguir,
però que es prenen la llibertat
de sorgir de l'infinit
i passejar-se agosarades
per una pell que t'enyora,
convertida en sal
quan es va girar enrere
per mirar,
si el passat podria tornar.
M'equivocava.
Em despullo per sentir
que el teu cor encara batega,
malgrat avui,
aquest no ho faci per mi.
Jo, ja vaig tenir l'oportunitat,
l'ocasió,
el moment per seguir
al teu costat,
doncs, jo pensava,
que l'únic que necessitava
era tenir-te,
però no era així.
M'equivocava.
T'acarono en la distància
vigilant que res es perdi,
doncs, de totes les engrunes en menjo
perquè mai,
estic a règim de carícies.
I entre el sentiment i la pausa,
tremolor de les cames
que sols volen sentir-se tocades
per la tebior de les paraules
que abans em despullaven,
i ara em vesteixen,
perquè tu dius que ja no toca
això de què l'amor vols fer-me
si sols som dos amics,
que s'acaben de conèixer.
Així que oblidem-ho tot.
Res ha passat,
més tot pot tornar a succeir
si imagino que mai vaig ser res
i el millor,
com tu dius,
sempre està per venir.
