Ella sap que no és res,
però de tant en tant,
hi ha guspires
que encenen focs,
i provoquen incendis.
Fogueres
que s'apaguen amb focs
on la felicitat
és el combustible,
i el desig, la metxa.
No hi ha bosc,
sols pell que fogalleja,
i després de tot,
després que sols quedi cendra,
tornarem a posar-hi més llenya,
perquè, diuen que si no cuides el foc
mor la foguera,
i amb ella,
l'anhel que crema.
Tocaven a nones
aquella tarda de setembre,
silenci mastegat
esperant passar les hores
entre oracions i espelmes,
per creure en Déu
i qui sap si amb els homes,
i vestir de fe
aquells dubtes terrenals,
que com a mortals ens assetgen.
La campana ja calla
i ara, sols s'escolta
frisar les túniques,
i les sabates.
Tothom mira al cel
buscant qui sap si
alguna cosa més,
que l'aigua de la pluja.
Ja sé que s'ha posat de moda creure,
de dir a tot sí senyor,
de no fer preguntes incòmodes,
i d'anar amb el cap cot.
De ser ramats de bens
que caminen tots al mateix pas,
però, em pregunto,
i si en lloc de ser tan correctes,
en lloc de fer sense preguntar,
en lloc de ser bèsties temoroses
ens tornem tots ovelles negres,
que deixen per sempre de belar?
Espanya, jo, vull marxar.
Tu parlaves
i jo, mentre callada,
aixuplugada al llindar
on les paraules volen sortir,
i no poden.
Volen, però no poden,
perquè tenen distàncies,
fronteres que,
qui sap si un dia,
es tornaran salvatges
i es deixaran anar,
i nues,
tocaran sensacions
que sols es poden explicar,
enmig de carícies.
No tots els estels llueixen igual,
ni les foscors
són de gola de llop
amb por inclosa,
ni les teranyines juguen a trencar-se
mentre el temps
corre amunt i avall,
amb la pressa d'estimar-te.
Un segon,
dos segons,
tres segons,
i t'ofegues en un got d'aigua
abans de mullar-te,
perquè l'ànsia sols té el teu nom
enganxat a la meva boca
si el silenci
compta les hores,
i el desig, toca els batecs
de tot allò que,
quan abans no sabia,
ara ja sap que existeix.
No goso,
i em quedo a les portes
de qui sap què,
i qui sap on
amb les sabates molles
de trepitjar tantes llàgrimes,
i la llengua esparracada,
cansada de dir mots.
Esperant que el món canviï
i algú en trobi el desenllaç,
perquè res no sigui pitjor
que el molt de tenir por.
I així, serrant les dents,
m'empasso l'enyor,
em canvio les sabates
i torno a caminar,
cosint els forats de la meva llengua
encara que aquesta estigui cansada
d'esperar que el món canviï,
i algú, en trobi la solució.
No vulguis saber tant.
Si et dic
tot el que penso
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar
quan tanquis els ulls,
aquesta nit al dormir.
Així, que millor
no vulguis saber tant,
i et deixis sorprendre,
doncs, avui la insinuació
li diu al tacte
que tot el que penso
i tot el que sé,
és el que vull tenir
aquesta nit,
quan jo tanqui els ulls,
per anar a dormir.
No vulguis saber tant,
perquè si et dic
tot el que el penso,
sabràs tant com jo,
i llavors,
no hi haurà misteris
què somiar,
ni somnis on anar a dormir.
