No tots els estels llueixen igual,
ni les foscors
són de gola de llop
amb por inclosa,
ni les teranyines juguen a trencar-se
mentre el temps
corre amunt i avall,
amb la pressa d'estimar-te.
Un segon,
dos segons,
tres segons,
i t'ofegues en un got d'aigua
abans de mullar-te,
perquè l'ànsia sols té el teu nom
enganxat a la meva boca
si el silenci
compta les hores,
i el desig, toca els batecs
de tot allò que,
quan abans no sabia,
ara ja sap que existeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada