aquella tarda de setembre,
silenci mastegat
esperant passar les hores
entre oracions i espelmes,
per creure en Déu
i qui sap si amb els homes,
i vestir de fe
aquells dubtes terrenals,
que com a mortals ens assetgen.
La campana ja calla
i ara, sols s'escolta
frisar les túniques,
i les sabates.
Tothom mira al cel
buscant qui sap si
alguna cosa més,
que l'aigua de la pluja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada