Quan algú cau
sempre espera,
que el terra tingui compassió
i li deixi carícia,
en lloc de dolor.
Però la realitat és una altra
i la llàgrima crema
quan la tristesa ens abraça
deixant-nos parat el cor,
aturat sense remei
esperant,
que arribi millor ocasió
perquè el somriure torni a sortir
i somiar sigui el destí,
de la nostra petita il·lusió.
Saps que sense tu
les aventures,
ja no emoció
i el Sol només és un afegit,
que ix per què té el mateix costum
faci fred o calor.
Però que m'importa
si et tinc a tu
i tu, per mi ho ets tot,
encara que caigui,
que la llàgrima cremi
i el meu cor s'aturi,
perquè quan no hi hagi Sol
jo el pintaré perquè em guiï
i em porti,
fins on tu estiguis.
Hi ha rastres que mai es perden,
encara que aquests,
es quedin a cegues.
Amb paraules desfermades,
a les mans
no els hi queda altra opció
que seguir pel camí de conquesta
i deixar-se endur per l'instint
d'allò que interiorment tothom tenim
quan no en tenim prou amb la vista
i agosarats ens tornem
i el desig ens fa forat
i el forat, sentiment
que cada cop es fa més gran,
perquè de petit,
mai ho ha estat.
Però nosaltres què havíem de saber,
si prou vàrem fer
de no soltar la passió
en el primer moviment,
d'aquell hola que tal
espero que estiguis bé.
Mes amb poc n'hi ha prou per saber
si amb paraules en tens suficient
o necessites quelcom més.
El tacte de la pell,
la carícia d'un petó,
la inèrcia d'un batec,
allò que fa diferent
el que no és diferent per ningú més,
per què ningú més
porta el teu nom
i si avui els meus sospirs tinguessin veu,
cridarien el teu,
fins que ho sabés tothom.
Amb paraules desfermades
a les mans,
no els hi queda altra opció
que seguir i deixar-se endur
per allò,
que interiorment tothom tenim.
Un desig agosarat
que cada cop fa un forat més gran,
perquè petit,
mai ho ha estat.
Tu estàs on està tot.
On batega el sentiment,
on respira el cor,
on la carícia diu que sóc
quelcom més,
que un trosset de pell.
L'estiu etern,
el Sol calent,
tancant els ulls
o obrint-los bé.
En un viatge a París
o qui sap si a New York,
en un prat florit
on la rosada,
ha deixat de matinada
un munt de cristalls petits
per reflectir,
la tremolor de la meva ànima,
quan et té a prop.
Vora del mar
en cada onada,
mullant els dits
amb el desig de tocar-te tota
i eixugar-te amb la boca,
fins a fer-te morir.
Tu estàs on està tot.
Allí, on un dia em vas dir,
que volies ser quelcom més
que una història imaginada,
abans d'anar a dormir.
Diuen que l'amor no et vol
però menteixen,
perquè des que tu,
des que jo,
des que nosaltres el vam lligar
sota aquells llençols,
ja sap el camí
per la pròxima vegada.
Perquè no en dubto pas
que més en volem,
d'allò que els dits van tastar
i la llengua va resseguir per no perdre's,
no fos cas que no tornés a trobar
el punt on la màgia,
succeeix sense pensar.
I és quan llavors,
m'entra la melangia
i et trobo a faltar
i busco en cada pam del meu cos
si et vas deixar un trosset de tu...
un trosset d'aquells,
que llepes amb els dits
perquè ja saps,
que l'amor quan es fa amb desig
fa volar fins i tot,
als que amb esperits no creuen.
Diuen que l'amor no et vol,
però menteixen.
Sempre m'ha agradat allò,
de caminar de puntetes
sense fer soroll
i sentir com el silenci
em diu que calli,
per apreciar-lo millor.
De mirar a l'infinit
pensant que lluny res queda
i donar forma a l'aire
per deixar-hi petjada
encara que sigui,
per tornar quan em perdi
i no trobi més sortida,
que tornar enredera
i buscar-te entre els somnis
i somiar-te entre els sospirs,
d'algú que de puntetes camina.
Perquè sempre he pensat
que els instants no passen per què sí
sinó perquè algú t'espera,
repenjat en un balcó
amb la brisa del mar,
acariciant-li l'esquena.
Un dia et lleves
amb el cor entelat,
i la melangia a flor de pell
pensant amb el passat.
Mires per la finestra
i creus que tot és igual,
però any que passa
any empeny
i aquest,
porta somnis nous
que ens fan cavil·lar,
amb el que ens queda per fer.
I llavors ve la màgia
quan l'impossible succeeix,
començant per un somriure
i sabent, que et tinc a prop
encara que lluny estiguis
i em tremolin les cames
i les llàgrimes caiguin
perquè l'enyor és molt gran.
De sobte,
algú et tapa els ulls
i reconeixes el seu batec
i l'aroma de la pell,
que mai oblidaràs.
Perquè no hi ha mai prou lluny
que a prop no estigui,
quan el desig és molt fort.
Des del caliu sempre us penso
quan les paraules diuen
que tots,
sou part del meu cor.
Bon Nadal i feliç 2014!!!
Gràcies per estar, per ser i sobretot per sentir.
Qui sap
on s'amaga aquella por,
que a vegades surt
i no pregunta si es pot quedar,
perquè quan el món trontolla
sols busquem respostes
sovint, difícils de trobar.
I és llavors, quan de sobte,
un dia qualsevol,
el vent torna a bufar
i ens porta noves carícies
i nous petons per provar,
barrejats amb papallones
que lliures sempre volen
sense preguntar,
si es poden
o no quedar.
Perquè l'amor té això,
que quan t'esquitxa,
mullat en quedes
de cap a peus,
de peus a cap,
passant per llocs
on millor que callem
perquè així està escrit,
que tu i jo,
ens hem d'estimar.
