Butxaques

Butxaques,
allí on guardem les coses 
que mai volem perdre,
les que volem tenir 
a tocar de la mà
quan la necessitat és immediata,
o per simple plaer d'acariciar-les
i saber que són nostres.
Butxaques,
petits racons 
plens de sorpreses,
on també trobem andròmines
que crèiem perdudes.
L'esguard del fred
de mans balbes,
que calor busquen
i no en troben d'altres, 
per protegir-se.
La roba que mai sobra
encara que sigui,
per portar aire.
Al costat o a les vores
butxaques,
per poder dur-te
en un trosset de paper,
entre les meves paraules,
perquè quan no hi ets
i de tu necessito saber-ne,
sempre faig aquell gest
d'enfonsar les meves mans
on els records es toquen,
en forma de carícies.

Per posseir-te

Totes les formes s'emmotllen 
arrodonint les sinuoses corbes,
d'un batec que es professa.
Rodejar és aquell sistema
on ningú en té la fórmula
i s'intenta fer el possible,
per què resulti senzill
anomenar paraules
amb crits salvatges.
La vanitat té un estil
definit en penombres,
on l'impuls és aquell desig,
de voler tocar les ombres
i explicar a qui vulgui entendre
que, a vegades,
no hi ha mots per definir
la multitud de papallones,
que llibertat volen
per comptar els minuts
de tenir-te a prop,
aclucant els ulls
i deixant volar la imaginació,
per posseir-te.

Digues-li als teus llavis...

Digues-li als teus llavis
que no em mirin,
doncs, avui,
no sé del que sóc capaç.
Perquè a vegades,
les distàncies es fan curtes
sense poder-ho evitar
i em torno valent
i em deixo portar
si el desig té el teu nom
i creix.
No hi ha paraules,
perquè totes es queden
en la teva boca enganxades,
somrient entremaliades,
esperant atacar.
La rendició seria el plaer
si fos capaç de lluitar,
però sé que en sóc covard.
Perdona.
Espero que puguis entendre
que la humanitat busca àngels
que es deixin estimar
i si no,
baixar amb tu als inferns
crec,
que també m'agradarà.
Digues-li als teus llavis,
que avui no em mirin.

Diferent de tot

No et buscava i t'he trobat,

allí on l'atzar 

posa la paraula.

Diferent de tot

el que la imaginació somia

i allí on el destí

broda el desig,

a cada puntada.

Somiant, 

que el més 

sempre amb tu és possible

i anhelant que ho sigui,

no em puc treure del cap

el teu somriure,

que mut em va deixar

la primera vegada 

que allí ens vam veure.

Perdona,

però així va ser

i així la meva ment 

encara ho recorda,

com si mai 

volgués oblidar,

cap detall de la nostra trobada.

Quina llàstima,

que no es pot tornar mai enrere 

per què si es pogués,

jo em quedaria 

per sempre més,

enganxat allí on l'atzar

broda el desig,

en la teva boca.

Molt més que res

Si al mar li dius
que arriba tard
i ja no mulla cap sentiment,
buit queda el pensament
i assedegat reclama
aquella nova oportunitat
que atrapa i conquereix
l'oasi de la imaginació,
on fa que siguis
molt més que res
que un sospir que tremola
a la punta dels dits
de dos,
que sense conèixer-se 
imaginen tenir,
el món als seus peus
i que poden volar per aquells cels 
on la llibertat,
mai té cadenes.

Els batecs tenen memòria

Esperant,
passa el primer minut que comença
i s'encarrila la vida,
intentant mirar endavant.
Però a vegades,
els batecs tenen memòria
i molta tossuderia
i tornen a recordar
que va haver-hi un dia
marcat com especial,
amb papallones a la panxa
que entremaliades,
volien volar
cada vegada que a prop estaves
ple de sentiments a batzegades
que no sabien on anar,
si a dalt o a la vora,
sota la faldilla
o a tocar,
o qui sap si endins
d'una mà enjogassada
a qui li sobrava la roba,
la mateixa que aquell dia
va voler desitjar
ser aquella papallona
i la fal·lera,
de deixar-se agafar.
Els batecs, tenen memòria.

No fa falta

Per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació.
Sempre hi haurà
preguntes sense resposta,
resposta sense paraula,
paraula sense boca
i boca que sempre bada,
si és amb la teva
amb què pensa
i voldria estar enganxada,
l'eternitat sencera
i respirar d'allò que ens ofega,
per morir plegats.
Doncs, 
si la mort s'encaparra
i en som el seu esquer,
no m'importa
acabar en tu ofegada,
de desig i de plaer,
per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació,
a ningú més.