Ens teníem tan a prop
que la taula era massa grossa.
La rialla traïdora
de dos amics
parlant en la fosca
ens deia
que alguna cosa més
hi havia pel mig.
Allò que penses i mai em dius.
Allò que busques
amb minúscules escrites
dins de mi.
Qui sap on son els tresors
si no es cerquen.
Als meus llavis trobaràs
alguna cosa més que paraules.
Desitjos amagats
apunt d'esclatar.
Sols necessito tenir-te aprop
i segur,
que la pròxima vegada
la taula serà petita,
la fosca una aliada
i la lletra serà majúscula.
Tornem a quedar?
I que seria si no és
el que potser es perd
en la nostra pell,
on creixen camins.
Refugis buscats,
sentiments dibuixats
de plaers mai sentits.
Qui diu que sempre és el mateix
és que mai ha provat,
la carícia d'allò que incita
a ser estimat.
Per que tocar-te és un instint
com respirar
i sentir-te el desig
d'un explorador a punt d'investigar.
Sé que la perfecció no existeix
però que importa
si la seducció és tot allò imaginat.
Passejaré per la teva pell
i em deturaré a provar tots el racons...
I et diré a cau d'orella
estima'm sense pressa
doncs no vull que s'acabi
allò que amb tu comença.
Quan no hi ha paraules,
sols la teva pell a palpentes
amb carícies blanques,
el desig sempre augmenta.
Si en negra fosca
la nit et crida ofegada,
serà, que la paraula sobra.
Doncs on neix llàgrima
ja no importa com s'estima,
sinó el que s'espera.
Del tacte no sobra carícia,
més aviat en fa falta.
Comptant les hores
per que arribi l'amor
la por es fa llarga
i la ment no pensa.
Es desespera buscant sortida
al que el cos i l'ànima,
necessita.
Per que sempre és ella
la que pren la iniciativa.
La por comença
on la llengua calla
i l'esperit dibuixa
el que desig espera:
un petó dolç
en la ombra.
Pensa una miqueta amb mi
de tant en tant.
Sols, el temps just,
per no oblidar-me,
el temps just per sentir-me.
Si la pell no es toca
la distància és massa llarga
i no recorda l'aroma,
que sempre ens fa viure.
Crida el meu nom
per saber com sona
de la teva boca,
i potser qui sap,
mai podràs esborrar
el gust de la paraula
segellat en ella.
No és que vulgui ser passatgera,
vull ser la perpètua.
La que no marxa.
La que t'inquieta.
La que et fa somiar
sense lluna
i riure en la tristesa.
Vull ser aquella
que et desperta el desig
en nit fosca,
buscant petons dolços
si el temps amargueja.
Pensa una miqueta amb mi,
sols el temps just per no oblidar-me,
el temps just per sentir-me
en la pell que si no es toca
no recorda l'aroma,
que sempre ens fa viure.
On erets que mai t'havia vist?
Amagada en mig del temps,
on la boira fa de capell
dels sentiments desdibuixats.
Tinc por de tocar-te
i despertar-me del son més dolç.
Per que al mirar-te
vaig adonar-me,
que l'adjectiu per tu
havia sigut escrit.
Mai hagués pensat
que el cel,
per la terra es passeja.
Ni que les estrelles
s'han cansat volar
i ara caminen,
esperant que les agafin de la mà.
Més val que calli.
No em deixis parlar més
o al final descobriràs,
que la paraula que tenia a la boca
era la teva imatge.
I quan la vaig veure
en vaig quedar mut.
Preciosa és una estrella,
el somriure,
la paraula,
la carícia.
Preciosa
és ella,
amagada en mig del temps
esperant, a ser descoberta.
Tinc un secret
escrit en sang.
Que viatja per vena
sortida buscant,
resposta adequada.
No sé si avui trobaré
el que ella demana
però el cor té un batec
que s'enganxa a l'ànima,
cada cop que penso
que hi ha un secret
que d'amor vesteix,
la meva paraula.
El secret que em fa somriure
en la fosca
quan ningú em veu la cara
i penso,
quina delícia saber
tenir papallona a la panxa
volant, en carícia serena.
Per que el secret que m'enamora
és la poció que m'enverina
i em deixa sense poder
per decidir,
si vull morir o viure,
un amor a la ombra.
Tinc un secret
escrit en sang
que viatja per vena buscant,
resposta adequada.
Qui sap si la trobarà.
De moment,
té papallona a la panxa
a punt de volar
enverinada,
per un amor a la ombra.
El silenci explora,
racons de la meva ànima.
Aquells que ni jo sabia,
ni tan sols imaginava.
Els que diuen el que pensen
i son realment el que senten
papallones dibuixades
en l'estómac.
Vermells es tornen
quan la paraula ataca
i li diu a la meva ànima,
que ella,
mai estarà sola.
Dibuixada en aigua,
serà la gota
que omplirà la bassa
i regarà el desig
acumulat, en la meva boca.
Per que és ella
la que busca,
la que necessita,
la que enyora,
que la vida sigui
quelcom més
que una sortida a una entrada dibuixada.
Qui sap,
pot ser demà
s'obrirà la meva porta
i tu seràs darrera d'ella
dient-me a cau d'orella,
seré per sempre teu
estimada.
