A palpentes

I que seria si no és
el que potser es perd 
en la nostra pell,
on creixen camins.
Refugis buscats,
sentiments dibuixats
de plaers mai sentits.
Qui diu que sempre és el mateix
és que mai ha provat, 
la carícia d'allò que incita
a ser estimat.
Per que tocar-te és un instint
com respirar
i sentir-te el desig 
d'un explorador a punt d'investigar.
Sé que la perfecció no existeix
però que importa
si la seducció és tot allò imaginat.
Passejaré per la teva pell 
i em deturaré a provar tots el racons...
I et diré a cau d'orella
estima'm sense pressa
doncs no vull que s'acabi
allò que amb tu comença.
Quan no hi ha paraules,
sols la teva pell a palpentes
amb carícies blanques,
el desig sempre augmenta.