Un moment al cel

Les intencions que no et puc dir
et dono permís per imaginar
envoltades d'escuma blanca
aigua calenta i la meva pell.
Si vols venir
permís en tens,
per dibuixar-ne plaer intens
que no em permeti oblidar
el que dius
que per mi sents.
No és que necessiti demostracions
però mai està de més el dir
que els sentiments no són paraules
sinó intencions per compartir.
Un moment al cel
m'espera aquesta nit 
amb olor de roses 
i cava glaçat
tastat, dels llavis d'amant.
I em duràs 
a les profunditats del teu mar
on els somnis són les meves realitats
de cada nit
i on els instants és fan 
cada cop més curts 
quan nedo d'amor,
al teu costat.

La llum del teu far

Sempre puc pensar
que les mitges paraules 
no vesteixen.
Que les meves mirades es perden
enmig del nostre mar.
Que sortir a l'aventura
amb tu,
té un plus de perillositat.
Doncs em guies per camins
i dreceres on,
a vegades,
em falta la llum del teu far.
Enmig de les tempestes
la meva barca pot trontollar...
Necessito de la teva boca
per que em tregui el gust de la sal
i em porti de nou al port
des d'on vaig començar a navegar.
La vida no té un sol rumb
on les sirenes et vulguin portar.
Digues-li al amor
que no oblidi camins
ni cançons del passat,
doncs si mai vol tornar
haurà de recordar,
que potser el meu cor
té més d'un capità.

A contra llum

Darrera d'aquest silenci
trencat pel sospir contingut
viatja la màgia d'un piano
tocat, a contra llum.
Preludi de la foscor
on neix la imaginació,
cada nota t'embolcalla
en aleteig de papallona
acaronant tot el teu cos
per que no oblidis, l'amor com sona.
I sense moure el pensament
en comença l'acció,
cada tecla és el motor
d'un gest inesperat
transformat, en dolça cançó.
Perquè ja no vull oblidar
que cada nota potser va ser
el que mai fou.
Sé que puc desafinar
quan penso amb tu i jo.
Però recorda el que et dic,
a contra llum
toco el marfil 
que em fa créixer l'esperit.
Quan la lluna toca el cel
i el sol marxa a dormir,
penso que sols el pensament
és el que queda viu,
i ens explica en dolça son 
les cançons que ens fan somiar
que les estrelles del cel 
mai deixaran de lluir,
mentre tu, no deixis de tocar.

No s'obliga a ningú a somiar...

En la vida,
hi ha vegades,
que la vara de mesurar es queda curta
per les magnituds impossibles.
Acaronant sortides 
de carrers imaginaris,
il·luminats amb nits estrellades
que no tenen llengua,
sols,
petites frases compartides.
No pretenc trobar 
el que no busco,
doncs la màgia no és lo meu.
Però el que arribi
serà ben rebut si en té ganes.
Ves a saber què,
ves a saber com,
ves a saber quan...
Si analitzem la situació
potser millor, 
deixar-la passar,
no sigui que els ingredients
no ens acabin d'agradar.
Sols són propostes
doncs no s'obliga a ningú somiar.
El que agrada és un moment
vestida de dolça temptació
dibuixada en un cel
on no hi té rendició.
Quan l'amor és un pecat
i el desig és un petó
no hi ha mai prou temps
per que aquest,
es faci realitat.
T'estic esperant...

Absenta

Quan veus el color verd de la copa
et dilueixes amb el sucre de la temptació.
I et vols perdre en la luxúria
del seu gust etern, 
entre somnis de grandesa.
Doncs no hi ha intenció
que no tingui camí
si es vol aconseguir,
ni que sigui 
un trosset,
de mortal rendició.
Serà que d'una copa 
mai n'hi ha prou.
Doncs menjar de tu és com absenta
que em corre per vena
amb desig de passió.
Pensant que la màgia resideix
en un petit racó
vull trobar-la al teu costat.
I si no és molt, vull repetir
per entrar en la follia
dels somnis
que em vas prometre aquella nit,
quan a cau d'orella 
la teva veu em va dir
tot el que vulguis del cel
jo,
t'ho puc aconseguir.
Tinc una copa al davant
disposada per brindar
desitjant que les muses
no em deixin mai de costat...
Qui sap.
Pot ser sols necessito
fondrem amb tu un instant
per saber
que la màgia,
té color maragda clar.
Prepara els llavis per brindar
doncs seran ells
els que vulgui tastar
sucant una copa 
que ens porti,
al més enllà.
Absenta.
La fada verda és a punt de volar
entre els teus somnis 
o dels qui la vulguin agafar.

Quan penso amb tu

Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moment s'eternitza
si penso, que no hi ets.
El sol s'amaga
sota la nuvolada
i torno a tenir fred.
El sabor amargueja
quan la dolçor flaqueja 
i no mostra el que sent.
La por comença 
a ensenyar-me les seves dents,
quan els dubtes creixen
i em fan ser molt menys valent.
Tot resulta estrany
quan la boca s'equivoca
i no parla la mateixa llengua
que aquella,
que sempre tinc present.
Doncs com els dies,
l'amor no és sempre igual.
Quan penso en tu
surt la rialla 
encara que avui,
toqui plorar.
La imaginació té les potes curtes
quan visualitzo la teva imatge
reflectida en el meu mirall.
I no sé com t'ho fas,
doncs la màgia va escassa
en aquesta nostra realitat.
Sempre em quedaré amb la curiositat
de saber,
si el teu cor batega
o és imaginació meva
el tenir-te al meu costat.
Per que...
Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moviment s'eternitza
si penso, que no hi ets.

Tota teva

Ho sabies des del minut u

que ens vam veure.

Quan encara les siluetes 

es mostren desdibuixades.

Quan es mira a l'infinit

i sols es distingeix el desig

més que la forma humana.

Però jo, 

també caminava.

Quantes vegades 

he repetit aquell instant 

quan surten a passejar les fades.

La sorpresa del moment

es vesteix amb un somriure

d'il·lusions contingudes.

Per continuar caminant plegats

sense rumb fix

que per nosaltres no té importància.

Quan un no sap que dir

ni on mirar.

Quan la distància més curta

llarga és fa.

Quan desapareix tot el que t'envolta

i penses que de massa gent estàs rodejat.

Sols llavors,

et comences a plantejar

el per què el teu cor marxa ràpid

i no el pots aturar.

Els ulls no menteixen

i sempre diuen la veritat.

Sense dir paraula

ja ho saps.

Sóc tota teva,

no importa el moment 

ni quan.

Els llaços ja ens han lligat

des del minut u 

que ens vam veure.