Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moment s'eternitza
si penso, que no hi ets.
El sol s'amaga
sota la nuvolada
i torno a tenir fred.
El sabor amargueja
quan la dolçor flaqueja
i no mostra el que sent.
La por comença
a ensenyar-me les seves dents,
quan els dubtes creixen
i em fan ser molt menys valent.
Tot resulta estrany
quan la boca s'equivoca
i no parla la mateixa llengua
que aquella,
que sempre tinc present.
Doncs com els dies,
l'amor no és sempre igual.
Quan penso en tu
surt la rialla
encara que avui,
toqui plorar.
La imaginació té les potes curtes
quan visualitzo la teva imatge
reflectida en el meu mirall.
I no sé com t'ho fas,
doncs la màgia va escassa
en aquesta nostra realitat.
Sempre em quedaré amb la curiositat
de saber,
si el teu cor batega
o és imaginació meva
el tenir-te al meu costat.
Per que...
Quan penso en tu
el meu desig té pressa.
L'enyor augmenta
i el meu amor creix.
La respiració s'accelera,
el moviment s'eternitza
si penso, que no hi ets.
Bonic poema. M'agradaria poder sentir el que tu sents. Jo també sento aquesta estranya sensació de solitud, de que ja no és com al principi, però els meus colors són més foscos. Les pesigolles es tornen sensacions de fredor, d'oblid, de que no tornarà. Em sembla que mira amb uns altres ulls i riu amagant-se el gest.
ResponEliminaNO HI RESTARÀS SOLA MAI.AIXÒ T'HO BEN ASSEGURO,ETS MASSA CÀLIDA ,D'ALL`O QUE AVUI EN DIA JA NO N'HI HA,AIXÒ ÉS BEN PALÈS PER A MI I PER LA GENT K ADMIRA LA TEVA SENSIBILITAT
ResponElimina