trencat pel sospir contingut
viatja la màgia d'un piano
tocat, a contra llum.
Preludi de la foscor
on neix la imaginació,
cada nota t'embolcalla
en aleteig de papallona
acaronant tot el teu cos
per que no oblidis, l'amor com sona.
I sense moure el pensament
en comença l'acció,
cada tecla és el motor
d'un gest inesperat
transformat, en dolça cançó.
Perquè ja no vull oblidar
que cada nota potser va ser
el que mai fou.
Sé que puc desafinar
quan penso amb tu i jo.
Però recorda el que et dic,
a contra llum
toco el marfil
que em fa créixer l'esperit.
Quan la lluna toca el cel
i el sol marxa a dormir,
penso que sols el pensament
és el que queda viu,
i ens explica en dolça son
les cançons que ens fan somiar
que les estrelles del cel
mai deixaran de lluir,
mentre tu, no deixis de tocar.
..."QUAN LA LLUNA HI TOCA EL CEL,I EL SOL MARXA A DORMIR............" I JO AFEGIRIA :HI APAREIX LA TEVA MÀGIA COM A CADA NIT,QUE ENS HI FA UN XIC MÉS FELIÇOS,PERQUÈ ENS HI FA TENIR LA CERTITUT DE QUE AIXÔ MAI S'HI ACABARÄ,SIMPLEMENT PERQUÈ ELS DOS NO EN VOLEM QUE AIXÒ HI ESDEVINGUI.PETONS MARTONA
ResponEliminaMúsica i amor sempre han anat de la ma. El quadern dels teus acords i sinfonies encara té moltes pàgines per escriure.Les tecles del piano esperen pacientment les teves dolçes carícies per seguir omplint de signes candorosos l'estimat pentagrama del jovenil cor.És com dir que tu ets música.
ResponElimina