Sempre puc pensar
que les mitges paraules
no vesteixen.
Que les meves mirades es perden
enmig del nostre mar.
Que sortir a l'aventura
amb tu,
té un plus de perillositat.
Doncs em guies per camins
i dreceres on,
a vegades,
em falta la llum del teu far.
Enmig de les tempestes
la meva barca pot trontollar...
Necessito de la teva boca
per que em tregui el gust de la sal
i em porti de nou al port
des d'on vaig començar a navegar.
La vida no té un sol rumb
on les sirenes et vulguin portar.
Digues-li al amor
que no oblidi camins
ni cançons del passat,
doncs si mai vol tornar
haurà de recordar,
que potser el meu cor
té més d'un capità.
Ës curiosa la remembrança, perquè sempre he sigut, ja no, un entusiaste navegant. El far ha estat el punt de referència i guia. No t'has de preocupar ni espantar, navega amb mi, que no hi haurà port que al meu costat et sorprengui.Junts ens farem a la mar i si recordes un altre capità ho sabré entendre, però, mentre, jo manaré a bord.
ResponEliminaELS CAMINS I CANÇONS DEL PASSAT,MAI S'HAN D'OBLIDAR PERQUÈ SON PLENS D'EXPERIÈNCIES VISCUDES,N'HI HA DE BONES I DE DOLENTES,I SI LESJUNTEM AMB LES TEVES, LLAVORS SORTIRÁ UN GRANDIÒS LLIBRE DE VIVENCIES SEMPRE ENRIQUIDORES
ResponElimina