Intel·ligència natural

Simplement no cal res més.
Dos cossos.
Una mateixa pell.
Tot recorda al mateix moment
i no ens importa repetir.
El que mai ens cansa
ni ens avorreix.
El que fa les hores curtes
i els desitjos llargs.
El que ens fa oblidar del temps
i ens recorda el per que ho fem.
El joc que ens agrada jugar
on perdedor i guanyador
s'intercanvien els papers
segons condició 
de les regles del joc.
Vols continuar?
On realment no ens coneix ningú
i en podem mostrar a la realitat.
No cal amagar res
si el que volem és ensenyar.
Quan el que es pensa es diu
i el que es vol es fa,
no hi ha condició humana 
que es pugui resistir
als plaers de la carn.
Per allò que ens treu la son
sempre estem preparats.
Intel·ligència natural.

A vegades els ulls, no serveixen per mirar.

Sense cap mena de dubte
et dic en confessió
que el que sento jo per tu
és alguna cosa més
que el es diu,
simplement amor.
Que aquests ulls que et miren
potser no saben apreciar
que la bellesa no és sempre
el que es pot tocar amb la mà.
Desgraciat d'aquell que sols veu
el que es queda en l'exterior,
sense intentar indagar
que hi ha més enllà.
A vegades els ulls,
no serveixen per mirar.
Els mateixos errors
sempre ens fan persones
que poden millorar. 
Serà que potser no ho són?
Són el que seran
si es que mai, 
saben de qui són
quan es paren a observar.

Tenebres

En aquest mirall trencat
puc veure el meu final,
reflectit de foscor.
Ningú en sap les normes,
doncs de l'altre cantó
ningú ha tornat,
per explicar el resultat
d'un viatge que ningú vol.
El secret millor guardat
que no ens fa valents ni covards.
Sols, persones iguals.
No hi ha millors
ni pitjors,
ni pobres,
ni rics,
ni grans,
ni per desgràcia petits.
En aquest mirall trencat
on podem veure el nostre final
sempre ens agrada pensar
que a l'altre costat,
algú,
ens vindrà a agafar de la mà.
Sols desitjo que tard em vingui a buscar
doncs d'aquesta vida
encara he de gaudir molt
del silenci a mitja nit,
de la meva copa de vi,
del qui m'estima i em desitja
i sobretot de dos
que em fan plorar d'alegria,
quan penso que aquesta vida
seguirà sent,
a pesar de tot,
el millor que tinc.

Fer màgia no és fàcil

Tanca els ulls i no deixis de pensar

que el que tinc potser és

el que tu, sempre voldràs somiar.

Guardat en una caixa 

deixo el meu millor tresor

per que sols qui el vulgui

el pugui trobar.

No sóc de ningú

i sóc de tothom.

Qui sap,

potser algun dia seré la teva sal.

Sé que no sóc especial

però que et deixis estimar

per mi,

és tot un regal.

Ara sols falta el llaç.

Un moment inesperat.

Una mirada fugaç.

Allò que un pensa

i no gosa demanar.

Si-us-plau,

dóna'm aquesta mà que necessito, 

ser forta en aquests instants.

Fer màgia no és fàcil.

Moure la vareta té la seva dificultat.

Un.

Dos. 

Tres.

El tot,

sempre es pot fer realitat.

Tanca els ulls i no deixis de pensar

que el que tinc potser és

el que tu, sempre voldràs somiar.

Llunyania

Tancar els ulls no m'apropa a tu.
El temps al teu costat
són petits instants 
que la memòria va minant.
L'essència es va evaporant.
Cada dia la vida,
sembla
que em porti el pas canviat.
I quan per fi li agafo el ritme,
aquesta,
em canvia el ball.
Ser transparent pesa,
quan la llunyania 
ens té atrapats.
Que difícil és creuar el mar
quan no es sap nedar.
Però res em farà enredera.
Tota muntanya es pot pujar.
Tota distància escurçar
si el que vull,
és sempre caminar endavant.
La moneda enlaire vaig tirar
i saps que va sortir?
La cara d'estimar.

Oportunitats

La carícia de les pors
m'esgarrapa l'ànima,
que fràgil,
intenta sobreviure
amb aquesta miqueta
d'aire que li queda.
Com el peix que que surt de l'aigua
imaginant el seu trist destí
exhalant l'últim glop 
del que es pensa,
que mai té fi.
Així, estic jo aquest matí.
I tot d'una descobreixo,
que tot final té un principi.
Tot el que s'acaba
comença,
en un altre carret de fil.
Les paraules dels meus pares.
El calor del meu germà.
El somriure dels meus fills.
El petó del estimat.
Qui ho diu que no sigui així.
La força ve de lluny.
I a lluny l'aniré a trobar,
per que les pors d'aquesta ànima
s'esvaeixin en pocs instants.
Les il·lusions s'han de saber buscar
per no oblidar-les mai.

Onatge

En el remor de les aigües,
que inunda els meus sentits
mullo les meves ganes
tocant les paraules,
amb els meus dits.
Observant el seu compàs
puc distingir 
que mai s'oblida de tornar.
Tard o d'hora
l'onatge arribarà,
portant-nos records,
que potser ens agradaria esborrar.
L'aigua sols mulla.
Ja s'eixugarà.
I mirant l'infinit pensaré,
que potser,
ara no sóc el que em toca ser.
Jo vull ser com aquells peixets
que neden a contracorrent.
L'onatge em farà de bressol
quan un dia tanqui els ulls,
olori aquest tros de mar
i sols pensi que el que vull
és tenir-te al meu costat. 
Agafa'm de la mà
i comencem plegats,
a caminar.